SG1xdia

Caminar costa amunt De vegades cal caminar costa amunt. Hi ha moments en què la càrrega es fa pesada, en què el present, en mil formes, em porta a dubtar: ja sigui a través d'exàmens, dificultats en el treball, relacions humanes que es compliquen... Llavors és el temps abonat per al dubte o fins i tot per a la rendició. «Ja no puc més», «això és una porqueria...» «quina forma de perdre el temps...», «jo no serveixo per a aixó...» Un rosari d’autocrítiques i laments em ve als llavis i al cor. Potser he d'aprendre que, quan la vida es faci dura, quan em pesin les situacions, quan em vegi esgotat, quan m’aguaiti el fracàs, encara puc tornar a Déu, i demanar-li: «dóna'm força, Senyor». @pastoralsj

Secrets. One Republic (fragment) No me gusta cómo sueno, no,  así que dime lo que quieres oír, algo que iluminará tus oídos. Estoy enfermo de toda la falsedad, así que voy a revelar todos mis secretos. Sempre esperen el millor de nosaltres. I el "millor de nosaltres" només és una percepció subjectiva del que altres haguessin fet en el nostre cas. Només nosaltres mateixos podem saber què és "el millor de nosaltres", coneixent bé quins són els nostres dons i a què hem de destinar-los. Perquè una vida reeixida no té res a veure amb premis, o en ser conegut, o en guanyar molts diners. La major part de les vegades, té molt a veure amb el contrari.

Tècnica del minut Asseguts convenientment cada un en la seva cadira anem creant l'ambient de calma. Apuntem a la pissarra la fórmula creada per presentar la síntesi d'aquesta tècnica: 3 + 3 + 0 + A. (3) Inspirem profundament elevant les espatlles cap a les orelles i expirem d'un cop, deixant anar els braços. Aquesta respiració la farem tres vegades consecutives. (3) Inspirem profundament elevant novament les espatlles cap a les orelles i expirem molt a poc a poc, portant la nostra atenció a l'alè que surt i passa pels nostres llavis. Aquesta respiració la farem tres vegades consecutives. En l’última expiració et convido a que vagis tancant els ulls ... (0) ... per observar com està la nostra ment, els pensaments que apareixen, les inquietuds, si ens sentim com un mar en calma o com un mar amb onatge. (A) Acceptem el que ens trobem.

Pastanaga, ou o cafè? Hi havia una vegada una filla que parlant amb el seu pare li deia que ja n’estava farta de les dificultats que es trobava a la vida, dels impediments que no la deixaven avançar, de les frustracions del dia a dia i que un cop solucionava un problema ja n’apareixia un altre. Tot això  l’havia portat a pensar en  tirar la tovallola i deixar-se caure per un pou fosc i profund. El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball, va agafar tres cassoles, les va omplir d’aigua i les va posar a foc fort fins que van començar a  bullir. En una hi va posar una pastanagues, en l’altra ous i a la darrera uns grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir cap paraula. La seva filla va esperar impacientment pensant  què estava fent el seu pare. Després d’uns 20 minuts el pare va treure les pastanagues i les va posar en un plat, va treure els ous i els va posar en un altre plat i finalment va colar el cafè i va el va posar en un altre recipient. Aleshores li  va dir a…

I forgot my phone. Charlene de Guzman Presons que són smartphones perquè estem atrapats en ells. Profundament. Qualsevol cosa que pensem, fem, planegem, comprem o decidim, pot ser pensada, feta, planejada, comprada o decidida a través d'un dispositiu. Fins i tot les relacions són triades segons la imatge. Milers d'aplicacions per trobar parella, o tenir relacions d'una nit, o fins i tot per trobar confessor. Quantes vegades no obres Twitter i acabes emprenyat o espantat en llegir sobre l'última polèmica, o rius amb alguna ocurrència que llegeixes. O et fiques a l’Instagram i et deprimeix veure aquestes vides tan allunyades de la teva, aquests cossos tan perfectes, o se t'escapa un somriure en veure les últimes fotos de la teva amiga que està d'Erasmus... Ara, de debò, apaga el mòbil. O la tablet. O l'ordinador. Però ara deixa-ho tot. Ves a la finestra. O mira al cel. Respira. Tanca els ulls. Agraeix.  @pastoralsj

Rosemary Nyirumbe, la monja que «cus» bosses i la vida de les nenes soldat La religiosa ugandesa, "Heroïna de l'any 2016" per la cadena de televisió americana CNN, ha salvat més de dos mil dones i nenes víctimes d'abusos i violència per part del LRA, una milícia terrorista animada per una barreja sincrètica de misticisme tradicional africà, nacionalisme Acholi i fonamentalisme cristià. La major part de les víctimes són dones que, després d'haver estat venudes com botins de guerra, són ensinistrades per soldats i obligades a destruir els seus pobles i matar pares, germans, amics i veïns. Cap d’elles, de fet, ha de mantenir les arrels, vincles o afectes: només són mercaderia d'intercanvi en les mans dels milicians. Dones invisibles. Darrere de cada costura, cada anella pintada en daurat o platejat, cada fil lligat, hi ha una història de rescat, de dignitat robada, una història de llàgrimes i sang. La història de les més de dues mil dones salvades per les religios…