«Són ganes de complicar-se la vida». «Total, al final no va servir de res». «Et penses que canviaràs el món tu solet?». «Va buscant destacar, que el vegin, sortir al diari». Aquestes són algunes de les reaccions més comuns davant la notícia d'un bomber que es va negar a dirigir la obligatòria guàrdia de seguretat per a una operació d'embarcament de 4.000 bombes amb destinació a l'Aràbia Saudita al port de Bilbao (13-3-2108). Es va negar per no ser còmplice de les matances de civils que causen els bombardejos sobre el Iemen, segons va al·legar davant els seus superiors. La conseqüència de la seva objecció de consciència ha estat l'obertura d'un expedient disciplinari per incompliment de les seves funcions.
A dia d'avui sembla inevitable ser còmplice. Hem assumit la nostra part de culpa en el mal que assoleix certes parts del nostre món. Ens hem acostumat a ser petits engranatges d'una estructura de violència que creiem més gran que nosaltres mateixos. Ens repetim que res canviarà per la nostra sola acció. De fet, segons com ens situem, l'actuació d'aquest bomber ens recorda que és així. Les bombes van arribar al seu destí, potser fins i tot ja hagin començat a usar-se. Aleshores, no hi ha alternativa? Hem de claudicar, sense més?
L'actuació del bomber ens resulta difícil d'assumir, potser perquè té un punt de veu profètica que ens incomoda. Ens recorda que sí tenim elecció, que és possible, de vegades, sortir-nos del sistema i trencar la cadena de muntatge. Que, en el fons, ser còmplice és també una opció.
pastoralsj.org
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies