En temps de Jesús van anomenar miracles a coses extraordinàries (que aleshores no tenien explicació, i moltes d'elles potser avui sí). És veritat, hi ha coses sorprenents a la vida. Però entenc que a molta gent li molesti pensar en els miracles com a intervencions arbitràries d'un Déu que, quan vol, canvia les dinàmiques de la seva creació perquè sí.
I és que, d'alguna manera, miracles són coses molt més quotidianes i alhora admirables. El miracle ets tu quan estimes una altra persona sense exigir-li res. Som nosaltres, quan perdonem, molt més enllà de la lògica o una justícia comptable. El miracle ets tu, i sóc jo, quan, encara en les circumstàncies més adverses, som capaços de somriure amb una llavor d'esperança. Ets tu, i sóc jo, quan acariciem la vida. Avui és miracle compartir sense càlcul (que els cistells ja són plens de pans i peixos, però a molts no els arriben). És miracle la nostra capacitat de abstreure, admirar, pensar, avançar i voler. És miracle la nostra imaginació que ens permet descobrir nous horitzons. Ho és, en fi, la capacitat de lliurar-se sense condicions, sense marxa enrere, als altres.
adap. @pastoralsj
I jo em pregunto... Per a qui sóc un miracle?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies