Gabrielistes 1xDIA

Ja està. Ja s'han acabat els exàmens. És el moment de les notes. El moment de refrescar una vegada i una altra la pàgina de notes per veure si per fi la pugen i que et pugi el pols quan hi ha un missatge nou al grup de classe. Però, i quan arribin les notes, què? La proposta per fer-hi front és senzilla: davant l'èxit, humilitat; per al fracàs, confiança; i sempre, i en tot, gratuïtat. Quan ens arribi l'excel·lent, alegrar-nos, és clar, felicitar-nos. Però, alhora, pensar en tots els que han posat de part seva perquè això arribi. Els teus pares, respectant les teves hores de tancament i sent comprensius amb les teves reaccions quan no ho han pogut fer, els teus companys que d'alguna manera o altra t'han ajudat… Ser humil i capaç d'agrair. Si arriba el suspens, continuar confiant en l'esforç, la feina, en què ets alguna cosa més que un número i un sotrac en el camí també és una oportunitat. Seguir confiant en els que estan al teu voltant i et donen suport. I ...

Els coloms solen ser molestos; i el foc convé que estigui controlat, no sigui que caiguin flamarades del cel, que en temps de sequera pot provocar catàstrofes. Tanmateix, més enllà de les imatges i els símbols, continua sent necessari descobrir la presència d'un esperit de Déu que, dins de cadascun de nosaltres, provoca terratrèmols, desencadena incendis, ens fa forts, alegres, valents, apassionats, audaços i savis. I no és per provocar, però això del do de llengües, quan es redueix a una cosa així com començar a proferir sons d'un altre suposat idioma, resulta una mica estrany. Em sembla a mi que l'Esperit té un gran repte a aconseguir, al nostre món, a les nostres societats, i a la nostra Església, que ens entenguem. Intueixo que això de l'Esperit que dóna la capacitat de comunicar-se té a veure amb allò d'entendre's amb qui és diferent, dialogar amb qui pensa diferent, creu (o dubta) per altres coses. El miracle és ser capaços d'escoltar i comprendre les ...

  Hi ha un orgull bo i necessari. Et pots sentir orgullós d'un èxit, d'un amic. O de tu mateix, quan has estat capaç de fer alguna cosa que val la pena. No es tracta de no valorar allò que un és, o allò que un fa. Però hi ha un orgull diferent, molt més destructiu. També es coneix com a vanitat, o com a supèrbia, o tantes altres maneres d'anomenar-lo. És aquesta mirada que col·loca a un mateix tan al centre, tan en un pedestal, tan inflat i content de si, que et fa cec –o indiferent– els altres. És estar encantat de tu mateix. És creure't el melic del món. Vet aquí el problema . Perquè si el món es converteix en una competició d'egos, llavors no queda gaire espai per al diàleg, per a la trobada, per a l'amor (o només n'hi ha per a l'amor propi). Si només construeixes des de l'autocomplaença i la mirada a tu mateix, t'acabes tancant en una bombolla que t'aïlla. I aquesta bombolla, al final, i encara que ni te n'adonis, és una presó on est...

Tots necessitem, a la vida, algunes seguretats. I aspirem a unes condicions de vida dignes. És legítim intentar anar millorant una mica, fins a poder-nos donar algun caprici... Però, hi ha una línia que separa la necessitat veritable de l'excés. Hi ha una temptació molt humana, la de tenir-ne més, acumular, acaparar. Sembla que no n'hi ha prou mai amb el que un ha aconseguit. Tot és insuficient, i l'aspiració a acumular –riqueses, béns, relacions o experiències– es converteix en voracitat. Quin és el problema? Que en algun punt d'aquest camí passa que deixes de ser amo per ser esclau. Els béns deixen de servir per allò que necessitaves, per esdevenir la teva cadena. La vida va girant al seu voltant, ia poc a poc la por de perdre pot més que la gratitud davant del que un té. A més, l'ànsia de posseir molt pot produir-se a costa que l'altre gairebé no tingui res, perquè no n'hi ha per a tants. Alternativa. Davant l'avarícia, la resposta és el desprenimen...

Mirar al voltant i comparar-se. Veure què tenen els altres. Aspirar-hi. [...] Hi ha qui parla d'enveja sana, potser per contraposar-la amb aquesta altra enveja més destructiva. Bo seria el reconeixement, humil, que t'agrada una cosa que no tens, que reconeixes, valores i aprecies en altres. Insana és l'enveja quan, en algun punt del camí, la pena per allò que no tens, o fins i tot l'aspiració legítima a aconseguir alguna cosa, es converteix en ràbia perquè altres ho tinguin. Aquest és el joc pervers de l'enveja. Una comparació on un surt malparat i l'altre es converteix, d'alguna manera, en rival. Quin és el problema? L'enveja et menja per dins. Et mossega. Et fa doblegar una mica sobre tu mateix. I alhora, posa una barrera entre tu i aquell o aquells a qui enveges. Es converteixen en rivals, enemics, en objecte del menyspreu o l'enuig. En realitat l'objecte envejat és el menys important. Pot ser la feina, la sort, un bé material, una relació per...

  La majoria dels elements que apareixen a la Taula Periòdica de Química (molts d'ells molt coneguts i tan vitals per a nosaltres com el carboni i l'oxigen) no apareixen sols a la natura. Apareixen units entre si formant molècules o xarxes, bé entre àtoms iguals, o bé entre àtoms diferents. La raó és perquè units aconsegueixen l'estabilitat que no tenen quan estan sols: aconseguir vuit electrons a l'última capa. Com que no tots ho tenen, s'uneixen, donant uns allò que a altres els falta o bé compartint. Però no tots ho fan: aquí hi ha els gasos nobles, que ja tenen aquesta estructura que anhela la resta. Ells ja en tenen. El preu? La solitud. A nosaltres ens passa com a aquests elements de la Taula Periòdica que no són nobles: necessitem unir-nos perquè sabem que sols estem incomplets, encara que no vulguem de vegades reconèixer-ho. En molts moments de la nostra història ens hem unit molt fortament, com ens ha passat fa poc amb això del COVID. Però és trist com aque...

Estar al món és tocar de peus a terra en la vida diària. Abocar-nos als problemes d'homes i dones que lluiten cada dia per sobreviure, per trobar el seu lloc. És capbussar-nos en les tensions, dinàmiques i polèmiques, de la nostra societat efervescent i esbojarrada, per tenir-hi una opinió. Per això, encara que de vegades acabi indignat, encara que els telenotícies no tinguin gaire criteri i posin juntes la notícia sobre la fam i una convenció de gastronomia per a gourmets (que passa), crec que cal fer-se el propòsit de veure'ls. Almenys algun. Amb certa regularitat. A la cadena que sigui (la que més t'agradi, o la que menys t'agradi). No pel telenotícies en si, sinó per la necessitat de seguir l'actualitat. No val a dir que és que a mi no m'interessa gaire. No val girar l'esquena a la vida diària. Qui diu veure el telenotícies, podria dir igualment llegir el diari, o treure't el cap, d'alguna manera, a les notícies a través de les xarxes. Però el qu...

Un informe de Càritas juntament amb l'Institut de Migracions de la Universitat P. Comillas ens diu que un de cada tres espanyols ha nascut a una família d'origen immigrant. Pràcticament tots sabem que no té sentit a hores d'ara continuar parlant de nacionalitats, origen o característiques racials quan ens referim a determinats temes. Però es treu molt de partit a aquest tipus de declaracions, es desvia l'atenció de temes més rellevants i la conseqüència és un augment de la xenofòbia i hostilitat entre els membres d'una mateixa societat. Jesús ens convida a tenir un altre tipus de mirada. Des dels valors cristians, que a més són l'origen dels europeus, no hi ha distinció per raça o origen. I si efectivament volem fer aquesta distinció, com a cristians, hauríem de mirar les persones que ens creuem cada dia i així veurem que les persones que poden tenir aspecte d'estrangeres són les que sustenten gran part de la nostra economia i que gràcies a ells, molts de no...

Agrair els amics és una cosa natural que ens porta a mostrar-ho de multitud de maneres. Potser una de les més importants sigui una trucada de tant en tant. I això per què? Molt senzill. En primer lloc, és la manera de fer-lo sentir que estem a prop, que ens interessa conèixer com està i que el seguim estimant com sempre. També és la manera per comunicar-se les novetats de la vida d'un i altre, el que és rellevant. Els amics intueixen com es troben pel to, pel canvi de rutines, la manca de notícies o l'excés de trucades d'atenció. Els amics ensumen les necessitats, mancances i èxits. A més, trucar no és un missatge fred que es queda superficialment, sinó que és escoltar la veu de l'amic. Finalment, una trucada a temps és l'aigua que rega la relació. I en això hi ha tanta diversitat com persones: n'hi ha que es truquen cada dia, un cop al mes o un cop cada estació de l'any . Si aquesta persona continua sent rellevant, si l'estimes, si t'importa el futu...

Ha arribat l´inici de l´any i no podem deixar passar la temptació de reavaluar la nostra situació i les nostres metes; per qüestionar-nos el rumb i reorientar-lo si cal. Tanmateix, sovint els objectius que ens fixem es queden en simples bones intencions. En resum, és un tema de motivació i planificació. Una perspectiva a llarg termini és important per identificar els objectius i avaluar el progrés en la seva consecució. Aquesta idea la exemplifica Ebenezer Scrooge, protagonista de Cançó de Nadal, de Dickens. A l'obra, el sinistre i avariciós personatge rep la visita de tres figures, els fantasmes del Nadal passat, present i futur. Els dos primers ens mostren com la seva manera de comportar-se l'ha dut a ser el que és. Finalment, el fantasma del Nadal futur el porta fins a la seva tomba descuidada i oblidada, moment en què, a la vista del seu final, Scrooge decideix convertir-se realment en una persona més tractable, generosa i compassiva. Encara que pugui semblar sens dubte una...

L'adjectiu amable troba dues accepcions al diccionari de la RAE. L'Acadèmia ens diu que amable és, en primer lloc, algú digne de ser estimat i, en segon lloc, algú afable, complaent, afectuós. Si bé la dignitat de ser estimats no hem de guanyar-la a base de punys, l'afabilitat, la complaença i l'afectuositat sí que la podem treballar. Potser pensem que l'amabilitat només es mostra a través de les paraules, en la forma i el contingut, però us convido que aquesta qualitat que ara ens proposem cultivar vagi més enllà. També amb la nostra manera d'estar, amb la nostra postura, amb la nostra manera de vestir adequada a cada circumstància… totes les nostres expressions exteriors, que mostren en definitiva allò que vivim per dins, poden expressar afabilitat o manca d'ella. El contrari de l'amabilitat seria l'agressivitat. Es pot expressar fins i tot amablement contradicció o manca d'acord. I per què us proposem cultivar aquesta virtut? Doncs perquè fa l...

Avui se celebra el Dia internacional de les persones amb discapacitat No és exagerat afirmar que en un món que menysprea la discapacitat a tots els nivells, cada història és un exemple de participació i afirmació de la vida i de l'esperança, i en molts casos una mostra que el patiment no pot tenir mai la darrera paraula. Entre les interminables històries de superació hi ha els que van néixer amb una discapacitat o per als quals una malaltia, un accident o malauradament la violència els van imposar una llosa molt difícil d'aixecar. No obstant això, el seu esforç i la seva superació ens recorden que els límits a la nostra vida no estan per trencar-los o per paralitzar-nos, més aviat per acceptar-los amb lucidesa i per estirar-los de manera que la flaquesa i el patiment es converteixin en espais de creixement i en motius per creure en el futur i, per què no, per fer-nos una mica millors. La persona amb discapacitat té un espai al nostre món que només ella pot omplir. Dotar-la de c...

No m'agrada. Ja no aguanto més. Tinc tot el dret. M'ho he guanyat. Sempre em fan el mateix. Ja està bé. Si em fessin cas... I així podríem seguir durant una bona estona. Perquè n'hi ha a qui ens agrada la queixa. Que no és una cosa bona, però mira, com que fa goig. I un sap que la cosa acabarà malament, que la queixa sol lliscar per un pendent relliscós, que acabaràs amargant-te més i sent injust amb la realitat, fins i tot fent mal a algú. I, amb tot, li donem curs. Que ja arribarà el moment de parar, penedir-se'n i canviar d'actitud. Normalment el que ens treu d'una espiral de queixa és l'estrebada d'orelles que algun amic, company o familiar ens dóna. O Déu. Estirada que ens fa adonar-nos d'alguna cosa per donar gràcies; agraïment que, quan ho reconeixem, ens fa veure amb una nova llum tot allò del que ens queixàvem. I no n'hi havia per tant, mai ho és. Com canvia la cosa quan un comença per donar gràcies i després veu les cosetes que es poden...

  I si resulta que el món no és res més que una gran decepció? -Estarem perduts! -Sí, a no ser que agafeu les coses del món que no us agradin i els doneu la volta fins a deixar-les amb el “cul a l'aire”… I podeu començar AVUI. Cadena de favors Contínuament veiem i escoltem els problemes i desgràcies dels altres, les catàstrofes ambientals que se succeeixen, les guerres, la pobresa, la violència,… i ens posem les mans al cap buscant a qui donar-li la culpa: als governants, als rics , o fins i tot a Déu. El cas és que sempre estem tirant pilotes fora, posant l'excusa que nosaltres, a la nostra “petita” posició no podem canviar res, tot depèn dels “altres”. En canvi, jo et proposo trencar amb totes aquestes excuses i demanar-te que et facis voluntari. Ser voluntari és conspirar pel bé. És gratuït i genera llaços d'amistat. Els voluntaris són un immens exèrcit silenciós empenyent la societat i el món cap al bé aliens als interessos i les relacions de poder. Aquest curs, més que...

La Jornada Mundial de les Missions es diu a Espanya "Domund". Se celebra el penúltim diumenge d'octubre, i ens recorda que formem part de la família universal de l'Església i que tots som missioners. Per què és necessari el DOMUND? Per explicar la tasca evangelitzadora que l'Església realitza en els territoris de missió. Per donar a conèixer la vida de les comunitats que constitueixen les Esglésies joves. Per fomentar les vocacions missioneres, així com la formació i la pregària de tot el poble de Déu. Per buscar l'ajuda econòmica que permeti sostenir a les Esglésies més pobres. Per donar a conèixer les Obres Missionals Pontifícies com a instrument del Papa per a la missió Els missioners no poden deixar de parlar del que han vist i sentit ... I tu? "Tot el que hem rebut, tot el que el Senyor ens ha anat concedint, ens ho ha regalat perquè ho posem en joc i ho regalem gratuïtament als altres". (Del Missatge de papa Francesc per al Domund 2021)

 «Ens hem equivocat. Hem de canviar de forma de vida perquè sigui possible viure segons el criteri oposat: que allò que és bo per al món serà també bo per a nosaltres. I això exigeix ​​que fem l'esforç de conèixer el món i aprendre el que és bo per a ell. Hem d'aprendre a cooperar amb els seus processos i a sotmetre'ns als seus límits. I encara més important, hem d'aprendre a reconèixer que la creació està prenyada de misteri, que mai arribarem a entendre-la del tot. Deixar de banda l'arrogància i obrir-nos a l'admiració. Recuperar la noció de majestat a l'hora d'observar la creació i la capacitat de venerar la seva existència. No tinc cap dubte que només mitjançant la humilitat i la reverència davant del món la nostra espècie aconseguirà seguir habitant-la. » Wendell Berry, (El foc de la fi de l'món) Avui, se celebra Sant Francesc d'Assís, "l'home de la pobresa, l'home de pau, l'home que estima i protegeix la Creació". Ell ...

Una meta positiva per a aquest any podria ser aprendre alguna cosa. És molt probable que en el passat et vas apuntar a un idioma o un instrument i l'haguessis de deixar per les circumstàncies que fossin. Pot ser temps de reprendre aquells primers passos. Aprendre alguna cosa nova amplia la mirada, que està ja massa acostumada al cosmos conegut. Aprendre és una de les experiències humanes fonamentals que no acaben mai. Per això, viure tancat a la novetat és empetitir la nostra comprensió de la realitat. Com més saps, més t'adones del que ignores, més obert estàs al misteri del món creat i menys judicis realitzes davant la diversitat i les idees alternatives. D'altra banda, aprendre és créixer com a persona. Et fa ser una mica més humil ja que començar un aprenentatge costa sempre un esforç i suposa dependència total del mestre. Transitar un camí nou és una aventura que enganxa i estimula la vida amb noves crides i intuïcions. Finalment, aprendre et possibilita poder posar-ho...