Gabrielistes 1xDIA

Aprendre, ser i transformar El curs passat vam descobrir, de manera explosiva, com la lava d’un volcà, que tots tenim un tresor, un potencial i una força interior per gestionar positivament les situacions de la vida. El lema "Fes créixer el teu foc interior" va cobrar sentit enmig d'una pandèmia global. A hores d'ara no sabem què ens espera en el futur, però el que sí tenim clar és que hem d'aprendre molt de l'experiència viscuda per afrontar la vida que es desperta cada matí. Hem de fer les paus amb el que ha passat per poder mirar endavant. Som el resultat del nostre passat, però el que ens impulsa són les metes i els somnis que es troben al nostre futur. Quedar-se atrapat en el passat, en situacions que ja no podem canviar, no és la nostra opció. El nou esdevingut com a font d'aprenentatge és també el nostre nou repte. Per això, fidels a la comprensió de l'educació segons Montfort, hem redactat amb aquestes paraules el lema d'aquest curs: APREND...

Viure és créixer Qui vol quedar ancorat en un instant? Qui no aspira a anar omplint la pròpia vida de relats, trobades, passions, gestos, lliçons, idees i sentiments? En aquest món nostre de joventuts eternes, hem de recordar de tant en tant que la vida no és una cosa estàtica ni un moment congelat. Que cada dia és únic, i en ells vaig construint una història irrepetible i recorrent un camí per al qual no hi ha marxa enrere. Que viure (i creure) és créixer, sempre, fins l'últim dia. Que la vida no es gasta, sinó que es construeix. I el temps que passa no és temps que descomptes, sinó un relat que vas creant. Perquè no sóc un nadó ni una criatura. Perquè el meu món interior es pot anar poblant d'aprenentatges, de reflexions, de ferides i curacions, d'èxits i fracassos, d'amors i neguits, de recerca i trobades... Perquè sé que he canviat des que era petit, però també sé que encara em queda molt per canviar, i que tant de bo en un futur vegi les coses amb més profundi...

Ho provem i ja anirem veient  Ens hem convertit en autèntics experts en anar encadenant promocions, períodes de prova, subscripcions gratuïtes... En anar provant tot, però sense comprometre'ns, sense ni tan sols plantejar-nos comprar el producte final. Només per gaudir d'alguna cosa gratis. Anhelem una vida gratis. De rebre sense estar obligats a donar. Encara que, paradoxals com som, al mateix temps que busquem quelcom gratuït desconfiem de la gratuïtat. Desconfiem de qui ens dóna sense esperar res a canvi i busquem el parany. No ens  comprometem d'una manera estable amb alguna cosa o amb algú. Potser aquest sigui l'autèntic esquer que fan servir per enganxar-nos amb el gratis: «no serà per sempre». Assumim que allò gratuït és el que no compromet, el que em posa a mi en el centre, rebent, sense exigir. I per això busquem i lluitem per aconseguir aquest xollo. Els compromisos sense compromís, els «ja anirem veient”. Encara que en el fons -de vegades molt en el ...

Mes de Maig, mes de Maria Durant segles l'Església Catòlica ha dedicat tot el mes de maig a honrar a la Verge Maria, la Mare de Déu. Aquí t'expliquem per què. El costum va néixer a l'antiga Grècia. El mes maig era dedicat a Artemisa, la deessa de la fecunditat. Una cosa similar succeïa a l'antiga Roma, doncs maig èra dedicat a Flora, la deessa de la vegetació. En aquella època, celebraven els ludi florals, o jocs de Flora, a finals d'abril i demanaven la seva intercessio. En l'època medieval van abundar costums similars, tots centrats en l'arribada del bon temps i l'allunyament de l'hivern. L'1 de maig era considerat l'apogeu de la primavera. Durant aquest període, abans de segle XII, va entrar en vigor la tradició del Tricesimum o "La devoció de trenta dies a Maria". Aquestes celebracions es duien a terme del 15 d'agost al 14 de setembre i encara avui pot observar-se en algunes àrees. La idea d'un mes dedicat esp...

3,2,1, off we go! Roll Quan era petita vivia la Quaresma amb molta intensitat. A la meva família, un element imprescindible del Dijous Sant era la pel·lícula de després de dinar, just abans d'anar als Oficis. "La Passió" de Mel Gibson, és clar. La cruesa de les escenes aconseguia crear l'ambient idoni per a posar-se en situació. Gairebé podia sentir, des de la comoditat del meu sofà, les fuetades que veia a la pantalla. Recordo fins i tot haver deixat anar alguna llagrimeta plena de tristesa i indignació després de la tercera negació de Pere. Com podia atrevir-se a negar-li? Em semblava inconcebible que, un diumenge, Jesús fos rebut amb palmes i crits, i tan sols cinc dies després, estigués clavat en una creu. “Si jo hagués estat aquí, no l’hagués traït”, em deia. I amb una barreja de ràbia, aflicció, amargor i pena, desitjava que passés el temps el més ràpid possible fins a la Vetlla Pasqual. Encara sort que la història tenia final feliç i tots aprenien la seva ...

Llocs de la Passió (Quaresma: The Photograph)  Passem per la vida i els llocs es van omplint, per a nosaltres, de memòries. Un bar evoca una conversa, una declaració d'amor o una ruptura. Una cantonada on una vegada ens vam besar. Una casa poblada de records d'algun ésser estimat. Un lloc on vam ser  feliços o profundament desgraciats. Aquests espais es van convertint, per a nosaltres, en memòria viva. I, encara buits, estan habitats per les nostres memòries i les nostres esperances. Et convidem, en aquests dies de Quaresma, a endinsar-te en els llocs de la passió. En volem ressaltar un:  L’hort Llavors Jesús va arribar amb els deixebles en un terreny anomenat  Getsemaní (Mt 26,36) El lloc del dubte, de l'oració desesperada, de la tempesta. El lloc de la nit  travessada per la indecisió. El lloc de la por, i de la solitud ... En aquest hort, la teva oració parla d'una lluita terrible, Jesús. Lliurar-se o no?  És la teva vida un fracàs? Fugir o seg...

Històries creuades (Guió de Cuaresma) El camí de Jesús és paradoxal. Molts podrien pensar que s'equivoca. Que si calla, si atorga, si tria crear menys polèmica, si és prudent, si no va a Jerusalem, o si un cop allà accepta la mà que li estén en Pilat ... llavors seguirà viu. I pel mateix, podrà fer el bé. “Què guanyaràs amb això, Jesús?, només aconseguiràs que et matin” podria molt bé ser el comentari d'algun dels seus més propers. Però en la seva decisió hi ha una opció i una aposta per la vida. No per una vida mediocre, sinó per una vida viscuda des de la llibertat, la justícia i la recerca de la veritat. En la seva radicalitat i la seva grandesa, la història de Jesús és un reflex de les nostres històries. També en el meu dia a dia segurament hi ha molts moments en què Déu m'està cridant a l'opció per la veritat i la justícia. En el més especial i en la quotidianitat. En les petites i grans decisions que ens porten a ser qui som. Perquè constantment estem escolli...

Decisions que estan a les nostres mans Ho fem cada dia, des que ens llevem fins que ens fiquem al llit. Quina roba em poso avui? A quina hora quedem? Envio aquest correu ara o ho deixo per demà? On sopem? La nostra rutina i la forma en què vivim la nostra vida estan directament condicionades per cada petita presa de decisions. I precisament, perquè ho fem a cada moment, en ocasions banalitzem la capacitat i l'impacte de les nostres eleccions. I si bé és cert que no tota opció que escollim deixa la mateixa empremta i, per tant, no cal obsessionar ni fer de tot un dilema, sí que és important deixar espai al discerniment quan les nostres alternatives tindran conseqüències sobre altres persones. A prop o lluny. Conegudes o no. Com ens posicionem quan la capacitat d'influir sobre la destinació d'una altra persona és la nostra? Discernim suficientment les conseqüències de les nostres eleccions més importants? @pastoralsj

Hi vaig. Potser hi vagi. No hi aniré. A tuenti, una de les xarxes socials més populars, una de les utilitats és la creació d'esdeveniments. El que té un compte a tuenti, de tant en tant, rep la invitació a participar en algun esdeveniment. Són propostes, suggeriments o invitacions a les que de veritat algú espera una resposta teva. I aquí ve el dilema, perquè hi ha tres opcions. "Hi vaig". "Potser hi vagi". I "No hi aniré" (bé, també hi ha la possibilitat de fer-se el despistat i com que no ho llegeixes -en aquest cas figurarà el teu nom per sempre en la llista de "no ha contestat encara"). D'alguna manera, dir "sí" és comprometre't, encara que sigui a alguna cosa mínima. És acceptar que renúncies a un altre pla, o que optes per alguna cosa. Dir "no" també implica decidir. Decideixes donar prioritat a una altra cosa, o al menys indiques que no acceptes aquesta proposta. Està bé ser clars. No obstant això, hi h...

Caminar costa amunt De vegades cal caminar costa amunt. Hi ha moments en què la càrrega es fa pesada, en què el present, en mil formes, em porta a dubtar: ja sigui a través d'exàmens, dificultats en el treball, relacions humanes que es compliquen... Llavors és el temps abonat per al dubte o fins i tot per a la rendició. «Ja no puc més», «això és una porqueria...» «quina forma de perdre el temps...», «jo no serveixo per a aixó...» Un rosari d’autocrítiques i laments em ve als llavis i al cor. Potser he d'aprendre que, quan la vida es faci dura, quan em pesin les situacions, quan em vegi esgotat, quan m’aguaiti el fracàs, encara puc tornar a Déu, i demanar-li: «dóna'm força, Senyor». @pastoralsj

Per a aquest any, aprendre alguna cosa Una meta positiva per a aquest any podria ser aprendre alguna cosa. Suggerir aprenentatge és llançar-se seguint aquesta curiositat innata i sapiencial que l'ésser humà té. Aquesta manera única de preguntar-se els perquès i “per a quès” del món i dels esdeveniments. Aprendre alguna cosa nova amplia la mirada, la que està ja massa acostumada al cosmos conegut. Aprendre és una de les experiències humanes fonamentals que no acaben mai. Per això, viure tancat a la novetat és empetitir la nostra comprensió de la realitat. Com més saps, més t'adones del que ignores, més obert estàs a el misteri de les coses creades i menys judicis realitzes davant la diversitat i les idees alternatives. D'altra banda, aprendre és créixer com a persona. Et fa una mica més humil ja que començar un aprenentatge suposa sempre un esforç i una dependència total del mestre. Transitar un camí nou sobre el qual anar descobrint és una aventura que enganxa i estimu...

Llençat La tornada d’aquesta cançó de Lax’n’Busto ens diu:  Llença't, cada instant és únic no es repetirà, sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci, que no pensi en tot el que vindrà, que un llapis mai no dibuixa sense una mà.  Em quedo parat davant la quantitat de pors que bloquegen el paisatge del curs. I em dic... i què? I què si no puc arribar a tot? I què si no sóc perfecte? L'important és la ocasió, que em llenci, que no pensi en el que vindrà sinó en el pas següent, i sobretot que confiï que hi ha una Mà capaç de fer filigranes inimaginables amb el meu llapis. Aquí estic, Déu meu, a les teves mans per escriure un bell i nou poema. Joan Morera @pregaria.cat

Turista o pelegrí Al turista se'l veu freqüentment enregistrant-ho tot amb el mòbil: fotografiant les visites, els carrers, obtenint llargs vídeos de cada explicació... El pelegrí, en canvi, s'ha desposseït de la necessitat de capturar i acaparar experiències. Ell prefereix viure les experiències tal com són. Gaudir d'elles, captar amb els sentits l'"ànima" de la gent que l'envolta, de la ciutat... Al final, el turista té un disc dur més ple de fitxers. El pelegrí té un cor més ple de noms, anècdotes, vivències. El turista té més. El pelegrí és més feliç. Déu ens convida a assaborir la vida: ens dediquem a gravar moments, o bé procurem viure'ls en plenitud?. @pregaria.cat

La força de l’amor La força que ens dóna Déu és la força de l’amor. L’amor hi és sempre present. No fa soroll, sempre hi és tot silenciós fent camí amb nosaltres. Però tot hi que és silenciós hem d’aprendre a escoltar-lo. Perquè escoltant-lo entendrem que el treball, el servei, la puntualitat, l’hospitalitat no tenen sentit si no hi ha darrere l’amor. L’amor el trobem en la família, entre els germans, i nosaltres, tots els cristians com a fills del mateix pare, celebrem aquest amor en comunitat, fent de la nostra vida una festa d’amor. Però per poder viure junts l’amor ens cal confiar en l’altre i en Déu, ens cal un esforç i un sacrifici, no sempre hi estem disposats, ens cal perdonar-nos, ens cal ser tolerants i ens cal ser fidels per poder establir diàleg amb tots els germans. I una manera d’establir aquest diàleg d’amor és mitjançant la pregària, que ens demana un compromís, ens demana que visquem sempre l’amor, i això és una gran responsabilitat i ens ha de fer respecte. Déu q...

Lema del curs Heu vist la imatge de la lava quan surt del volcà? Flueix vessant avall i es va refredant formant capes i més capes. Mentrestant, el magma segueix bullint en el nucli expulsant més i més material cap a fora. A la base de la muntanya el paisatge es va configurant depenent de l'exterioritat que va trobant al seu pas. Finalment, l'interior, que és vida que flueix i no pot ser petrificada, esdevé un paisatge exterior únic per a cada un. El lema d'aquest curs recull aquesta vida personal com una topografia de capes que tenen com a nucli el foc del nostre cor. Un foc que té com a propòsit sortir cap a fora i vessar, en el món que l'envolta, el que té al seu interior. Del vermell que simbolitza el nostre jo, al blau que simbolitza el color gabrielista, la imatge d'aquest any té molt de descobriment del gran tresor que tenim dins per poder aportar el millor de nosaltres al món. Estem preparats per entrar en el nostre interior i fer créixer el nostre f...

Dir “crec” Dir "crec" és a dir arrisco, confio, trio, busco. És a dir, també, dubto, i espero, i salt al buit. És a dir que molt del que veig al voltant cobra més sentit si accepto que hi ha Déu. Dir "crec" és a dir acullo, rebo i accepto. I callar sovint per tot el que no comprenc. És acceptar que l'Univers, el temps, l'espai, en la seva finitud, em convida a pensar en el Infinit que l'envolta, i que és Déu. És entreveure que aquest Déu no és infinita distància, sinó radical proximitat, que és presència, i és amor, i és principi i fi. Però dir "crec" no és només creure en Déu, sinó també en l'ésser humà. Creure en la nostra capacitat de crear, d'avançar, d'estimar, de trobar-nos, de ser genis, de ser fràgils i poderosos. Dir "crec" és triar el difícil camí d'intentar comprendre -encara que mai arribem massa lluny en aquesta recerca-. Dir "crec" és a dir estimo , i somio , i pateixo, i em comprometo ...

Amors virtuals Moltes vegades quan comencem a experimentar les coses de l'amor, gairebé tot passa en línia. Comença amb un m'agrada, segueix amb un xat. Llavors parlem del fenomen virtual al món afectiu. Més particularment de les relacions amoroses que neixen, es creen o es sostenen a la xarxa. El gest més afectuós pot expressar-se en un missatge i la indiferència més freda pot sentir-se en el silenci d'un “ vist ” . La paraula pot tenir una força poderosa per armar o desarmar un vincle quan cliquem “ enviar ” . Senyals amb una força imparable que pengen les relacions en el núvol i ens atrapen en un món afectiu potencialment imaginari on gairebé tot és possible. Però ¿que passa amb l'amor? Ell necessita expressar-se realment. Els sentits (veure, tocar, agradar, sentir, olorar) són les portes que obren als afectes. Són les primeres “ paraules ” del nostre llenguatge afectiu. El desig d'estimar a un altre de carn i ossos diferent de mi implica sortir del vi...

Les mans són les paraules del cor. Estimen, odien, prenen o donen, colpegen o acaricien. Les mans d'una mare, per exemple, calmen el dolor de la caiguda en córrer, assequen les llàgrimes després d'un repte. Elles són la mes fidel expressió del cor quan acompanyen els teus llavis en tirar un petó de lluny, quan, amb increïbles carícies, fan brollar d'una guitarra les mes belles melodies. En l'amor les mans acaricien, suaus i curioses, per descobrir la bellesa del compartir. Estimen sense sons, sense mirades. Obertes només t'ofereixen i tancades no volen donar. Hi ha les mans que ens donen protecció, les que modelant creen art, les que pastant ens alimenten amb pa. Les que curen plenes d'amor. Les mans són expressió de l'amor, el cor en franca conversa. Les mans marquen i guien el camí com la brúixola. Què fan les teves mans per demostrar amor cap als altres?

La influencer de Déu [...] Sense cap dubte la jove de Natzaret no sortia a les "xarxes socials" de l'època, ella no era una "influencer", però sense voler-ho ni buscar-ho es va tornar la dona que més va influenciar en la història. [...] Amb poques paraules, es va animar a dir "sí" i a confiar en l'amor, a confiar en les promeses de Déu, que és l'única força capaç de renovar, de fer noves totes les coses. [...] Sempre crida l'atenció la força del "sí" de Maria, jove. La força de la resposta que li va donar a l'àngel. Va ser una cosa diferent a una acceptació passiva o resignada. Va ser una cosa diferent a un "sí" com dient: bé, anem a provar a veure què passa. Maria no coneixia aquesta expressió: anem a veure què passa. Era decidida, va saber de què es tractava i va dir "sí", sense donar-hi voltes. Va ser alguna cosa més, va ser una cosa diferent. Va ser el "sí" de qui vol comprometre’s i del que...

Jesús, pa de vida Jesús va dir: “Jo sóc el pa de vida, qui ve a mi no passarà fam.” Una paraula de Jesús ens pot donar forces per a poder continuar el camí quan ens sentim cansats o desanimats. El seu amor és el pa que alimenta el nostre esperit, d’on ha de sortir la força per a viure amb plenitud. El pa és el símbol de tot el que ens alimenta, de tot el que ens dóna vida. El pa ens enforteix per a la vida de cada dia. Sense pa estem perduts, defallim i quedem aturats. Si escoltem Jesús quan ens parla, ens sentirem forts, segurs i animats a fer les coses ben fetes. A vegades, quan preguem, només parlem nosaltres i no escoltem el que Jesús ens vol dir. Potser perquè no ens interessa, potser per mandra... Potser perquè no sabem estar en silenci ... Jesús, tu que ens escoltes quan et parlem, ajuda’ns a escoltar-te quan tu parles. Tu ens alimentes, et necessitem. Pep Salvà