Gabrielistes 1xDIA

Bon dia! En un bosc vivia una cuca de llum anomenada Lila. Cada nit, quan les seves amigues començaven a il·luminar el cel amb els seus petits centelleigs, ella buscava refugi sota una fulla. No és que no pogués brillar. Ho podia fer, però li feia por la foscor. L'inquietava no saber què trobaria entre els arbres, quins sorolls sentiria o què podia passar si s'allunyava massa. Mentre les altres volaven d'una banda a l'altra, la Lila les observava des del seu amagatall. De vegades pensava que tant de bo fos com elles, que semblava que no tenien por de res. Una nit, la seva àvia se li va acostar i va seure al seu costat. —Lila, saps per a què serveix la nostra llum? —Per il·luminar la nit —va respondre ella—. Però jo no brillo tant com les altres. La seva àvia va somriure. —No necessites tenir la llum més potent. De vegades n'hi ha prou d'il·luminar un petit tram de camí. El més important no és quant brilles, sinó què fas amb la teva llum. La Lila es va quedar pen...

Bon dia! En un poblet, a l'altre cap del món, hi havia una escola que obria cada matí abans que sortís el sol. Allà treballava l'Elena, una missionera que feia anys que vivia amb aquella comunitat. No tenia grans recursos ni solucions per a tots els problemes. De vegades faltava material; d'altres, el camí quedava impracticable per la pluja. Però cada matí tornava a obrir la porta. Un dia, un noi li va preguntar: —Elena, per què continues aquí? Podries viure en un lloc molt més fàcil. Ella va somriure. —És veritat. Però digues-me una cosa: què creus que passaria si demà aquesta escola deixés d'obrir? El noi es va quedar pensatiu. Allà havia après a llegir, havia descobert que podia estudiar i havia conegut persones que confiaven en ell. L'escola no era només un edifici. Era una oportunitat. —Suposo que perdríem alguna cosa important —va respondre. —Exactament —va dir l'Elena—. Tot i que t'explicaré un secret: aquesta escola no és meva, és nostra. Jo també hi...

Bon dia i bon sant a tots els col·legis gabrielistes! Com recordareu, cada 29 de setembre celebrem la festa dels sants arcàngels Gabriel, Miquel i Rafael. I, en conseqüència, l'onomàstica (el sant) dels col·legis que, com el nostre, formen part d'aquesta gran família. A més, avui també recordem especialment el pare Gabriel Deshayes (es pronuncia Gabriel Deé), un impulsor fonamental dels Germans de Sant Gabriel i de la creació de molts col·legis que, encara avui, continuen la missió d'educar i acompanyar infants i joves. Però qui va ser Gabriel Deshayes? T'explicaré alguna cosa sobre ell: Fa molts anys, vivia a Auray (França) un sacerdot anomenat Gabriel Deshayes. Havia nascut en una humil família de pagesos i va lluitar per no oblidar mai els seus orígens ni la pobresa que havia viscut. Per això, en Gabriel era d'aquelles persones que, quan caminaven per un lloc, no només miraven allò que hi havia, sinó també el que hi faltava. En aquella època, molts nens de les zo...

Foto de Cynthia Diaz Bon dia! Diuen que dos amics van decidir pujar junts a una de les muntanyes més boniques de la seva regió. Havien preparat les motxilles, portaven aigua, una mica de menjar i tenien moltes ganes d'arribar al cim per contemplar-hi el paisatge. Tot just començar el camí, un d'ells va sortir disparat. —Som-hi! Si seguim a aquest ritme, arribarem els primers. El seu amic va somriure i va intentar seguir-lo, però de seguida es va haver de quedar una mica enrere. Poc després, un excursionista que baixava pel camí els va demanar una mica d'aigua. I, tot i que portava l'ampolla gairebé plena, va respondre: —Em sap greu, no ens podem aturar. Tenim pressa. —I va continuar caminant. En una breu parada, es va menjar una barreta energètica. Sense pensar-s'ho gaire, va deixar caure l'embolcall a la vora del camí i va murmurar: —Ja ho recollirà algú, em fa nosa. Abans de posar-se en marxa de nou, un gos se li va acostar tranquil·lament, movent la cua. L...

Bon dia! Hi havia una vegada un petit ocell gris amb el cant més al·lucinant del bosc. Cantava perquè sí, perquè li sortia de dins. Però un dia, un estol de corbs va començar a criticar-lo: que si el seu refilet era molt agut, que si era ridícul. L'ocellet, aclaparat pel què diran, va intentar canviar la veu per encaixar. Com que no se'n sortia, va començar a cantar més fluix, després només de nit i, al final, va callar del tot. Va prometre no tornar a obrir el bec fins a estar segur que a tothom li agradaria. Mesos després, va voler tornar a refilar tot sol... i va descobrir amb terror que no podia. Tenia la gola bloquejada. Per intentar agradar als altres i evitar-ne les crítiques, havia perdut la seva pròpia veu i se sentia completament buit. Però una tarda de tempesta brutal, va veure un pollet a punt de ser arrossegat pel corrent d'un rierol. Ningú no sentia els seus crits d'auxili pel soroll de la pluja. L'ocell gris va sentir que la por de ser jutjat desapare...

Bon dia! Avui us porto la història de l'Andrea, una noia real, d'aquí d'Espanya, el testimoni de la qual podeu trobar en un documental anomenat Vivo, de Bosco Films. L'Andrea era una noia normal, amb una vida normal; anava a la universitat, sortia amb les seves amistats i era feliç. Fins que, de sobte, el món se li va ensorrar quan el seu xicot va morir en un accident de trànsit. A partir d'aquell dia, l'Andrea va entrar en un túnel de molta foscor. Sentia un buit gegant, una tristesa profunda que no s'alleujava amb res. Ni sortint ni envoltant-se de soroll o de gent. Res l'omplia. Enmig d'aquesta situació, l'Andrea va començar a fixar-se en una companya de classe. Aquesta noia era cristiana i l'Andrea l'observava amb una certa «enveja». No era enveja pel que tenia, sinó per la pau interior amb què vivia. Una pau que l'Andrea havia perdut i que desitjava recuperar com fos. Un dia, aquesta amiga la va convidar a acompanyar-la a una de ...

Bon dia! Avui celebrem el Dia Mundial de l'Educació Catòlica; per això, us vull compartir una mica d'història en relació amb aquest dia: Fa molt de temps, els camins eren de terra, el saber era un privilegi d'uns quants i el món estava dividit en dos. Però, enmig d'aquesta foscor, van sorgir «bojos» de l'esperança. Un home anomenat Josep de Calassanç va insistir que la lectura i l'escriptura eren per a tothom i va obrir la primera escola gratuïta per als nens del carrer. Poc després, Lluís Maria de Montfort caminava pels barris més pobres, convençut que sense educació no hi hauria llibertat; mentre dones com Àngela Merici o Paula Montal lluitaven a contracorrent perquè les nenes també tinguessin llibres i un futur propi. Als patis de Torí, un jove sacerdot anomenat Joan Bosco transformava el joc en aprenentatge, ensenyant que no n'hi ha prou d'estimar els joves, sinó que ells s'han de sentir estimats. Anys més tard, Gabriel Deshayes va continuar el l...

Bon dia! Fa molt de temps, cap a l'any 880, als voltants d'una muntanya, uns nois que guardaven el bestiar van veure una cosa que els va deixar fora de joc. No era cap notificació al mòbil ni cap efecte especial: era una brillantor estranya que sortia d'una cova, acompanyada d'una melodia que semblava venir d'un altre món. Empesos per la curiositat, van decidir pujar a investigar i allà, amagada entre les roques, van trobar una petita talla de fusta de la Mare de Déu. La notícia va volar i, durant centenars d'anys, milers de persones van començar a pelegrinar a aquella muntanya. Cadascú hi arribava amb la seva pròpia història a l'esquena: pors, alegries, peticions o, simplement, ganes de donar les gràcies. Com que en aquella època no hi havia llum elèctrica, tothom encenia espelmes. Imagina't milions d'espelmes cremant sense parar durant segles. El fum d'aquestes flames, a poc a poc, es va anar dipositant sobre la fusta, tenyint el rostre de la M...

Bon dia! Fa molt però que molt de temps, en una època en què no existien les pantalles, ni la contaminació lluminosa, i encara menys els satèl·lits, la gent mirava cap amunt i quedava admirada de la quantitat de puntets blancs que brillaven a la nit. Diuen que van ser molts els qui van intentar entendre què eren i per què eren allà. Al final, els antics savis i astrònoms d'Orient –que es passaven les nits en vetlla intentant desxifrar el misteri de les estrelles– van arribar a una conclusió: l'univers era com una gran ceba gegant, formada per capes o esferes transparents. A la primera capa hi havia la Lluna; a la segona girava Mercuri, el més esmunyedís i ràpid. A la tercera brillava Venus; la quarta era el regne enlluernador del Sol, i així anaven pujant, superant les esferes de Mart i Júpiter, fins a arribar a la sisena capa, la de Saturn i les estrelles fixes, que semblava el límit glaçat de tot allò conegut. Però deien que, si aconseguies travessar totes aquelles fronteres,...

Bon dia! Avui us porto una història real. El gener de 1982, un avió de passatgers es va estavellar a Washington i va caure a les gelades aigües del riu Potomac. Només sis persones van aconseguir sortir a la superfície i aferrar-se a les restes de l’avió, mentre es congelaven. Finalment va arribar un helicòpter de rescat, va baixar una corda salvavides i la va llançar a un home anomenat Arland Williams. Era el seu bitllet de sortida. Però l'Arland, en comptes de posar-se-la, la va passar a la persona que tenia al costat perquè la pugessin. L'helicòpter va tornar, va llançar la corda a l'Arland un altre cop, i ell la va tornar a passar a un altre. Ho va fer fins a cinc vegades. Quan van baixar la corda per sisena vegada per rescatar-lo a ell... l'Arland ja no hi era. Les forces se li havien esgotat i s'havia enfonsat al riu glaçat. Havia lliurat literalment les seves cinc oportunitats de viure perquè uns altres cinc tornessin a casa. Per què creus que algú faria una c...

Bon dia! Explica una antiga llegenda que un rei va reunir els savis de la seva cort i els va fer una petició molt estranya: —Vull que em fabriqueu un anell que amagui un missatge secret. Ha de ser una frase molt breu, per llegir-la en els meus moments de més desesperació, quan senti que no hi ha sortida i el meu regne estigui a punt de caure. Els savis, després de rumiar-ho molt, li van lliurar un anell senzill amb un paperet doblegat a l'interior. —No l'obris fins que sentis que és el final —el van advertir. Anys després, el regne va ser envaït. El rei va haver de fugir a cavall, completament sol, perseguit de prop pels seus enemics. Va arribar a la vora d'un precipici. No tenia escapatòria. Sentia els cascs dels cavalls acostant-se. Llavors, va recordar l'anell. El va obrir i va llegir la petita frase: «Això també passarà». De sobte, una estranya calma el va envair. Es va adonar que el pànic no li servia de res. Es va amagar amb audàcia en un forat de la roca, els ene...

Foto de Liam Ortiz Fa molt de temps, en un poblat que patia l'hivern més salvatge de la seva història, la gent va començar a desesperar-se pel fred. Els savis del lloc van decidir organitzar una expedició desesperada: van enviar els més forts a creuar glaceres i muntanyes llunyanes per buscar el famós «Foc Sagrat», una flama mítica de la qual deien que no s'apagava mai. Els herois se'n van anar, i els qui es van quedar passaven els dies mirant per la finestra, congelant-se, esperant que algú tornés per salvar-los. Un xicot, fart d'esperar i veient que la seva germana petita no parava de tremolar, va deixar de mirar a l'horitzó, la va abraçar i va començar a fregar-li les mans amb força. En veure'ls, la seva mare es va acostar per abraçar-los tots dos, i després un veí que vivia sol. De sobte, de la fricció d'aquelles mans i de l'escalfor d'aquelles abraçades, va saltar una guspira brillant al centre del grup. Resulta que el Foc Sagrat no estava amaga...

Bon dia! Fa un temps, un antropòleg —ja sabeu, aquests científics apassionats per estudiar les persones, els seus costums i com s'organitzen les diferents cultures— va visitar un poblat a l'Àfrica. Un dia, va voler proposar un joc als nens de la tribu, així que va col·locar una cistella plena de fruites delicioses i dolços a la vora d'un arbre llunyà. Tot seguit va reunir tots els nens i nenes i els va explicar les regles. Va traçar una línia a terra i els va dir: «A la de tres, correreu. El primer que arribi a l'arbre es queda tota la cistella per a ell sol. El guanyador o la guanyadora s'ho endú tot». L'home va cridar: «Un, dos i... TRES!». Però, per a sorpresa seva, va passar una cosa que el va deixar de pedra. Els nens no van arrencar a córrer a colzades per guanyar. Es van donar la mà i, tots alhora, van córrer plegats. Poc després, van arribar a la meta al mateix temps i es van asseure en rotllana per gaudir de la fruita compartida. Ningú no es va quedar m...

Bon dia! Diu la llegenda que, fa molt de temps, a les altes esferes del cel, el Vent del Nord i el Sol van tenir una forta discussió. El Vent, arrogant i sorollós, cridava que ell era la força més poderosa de l’univers, capaç d’arrencar arbres i d’aixecar onades gegants. El Sol, tranquil, simplement somreia. Veient que no arribaven a cap acord, es van posar a observar la Terra i van veure un viatger que caminava per aquella zona, embolcallat en una capa d’hivern ben gruixuda. De sobte, el Vent, cridant, va dir al Sol: —Ja ho tinc! Veurem qui és més fort. Et repto! —I quin és aquest repte, Vent? —va preguntar suaument el Sol. —Molt senzill: veurem quin dels dos aconsegueix treure la capa a aquell home. El primer que ho faci, guanya. — D’acord —va dir el Sol—. Si vols, pots començar tu —li va deixar anar amb un somriure. El Vent va començar primer. "El faré miques!", va rugir. Llavors va començar a bufar amb una fúria glaçada, llançant ràfegues violentes i empentes invisibles c...

Bon dia! Diuen que en un bosc no gaire gran hi vivia un teixó anomenat Bruno. No era el més ràpid ni el més fort, però tenia alguna cosa especial: sempre caminava a poc a poc i mirava al seu voltant. Mentre altres animals corrien de banda a banda, en Bruno s'aturava a escoltar, a saludar, a acompanyar una estona més. En aquest mateix bosc hi vivia la Lila, una esquirol inquieta i plena d'energia. Saltava de branca en branca i sempre tenia mil coses a fer. En Bruno i la Lila es creuaven gairebé cada dia en clarejar, quan ella baixava a buscar nous i ell sortia a recórrer els camins. Al principi només se saludaven amb un gest, però amb el temps van començar a caminar junts un tram. No parlaven de grans coses: comentaven el temps, els canvis del bosc, alguna anècdota senzilla. Res extraordinari. Una tardor especialment dura va arribar al bosc. El vent va fer caure molts arbres i el fred va aparèixer abans del que s'esperava. La Lila va perdre algunes reserves de menjar i, enca...

  Bon dia, Vet aquí que una vegada hi havia un nen de vuit anys que es deia Nico. Cada dia anava a visitar la seva àvia, la Mestra Èlia, per veure com tallava diamants. Un dia, la seva àvia va rebre un encàrrec molt especial i únic: tallar el Diamant del Sol. La Mestra Èlia sabia que aquell encàrrec era molt difícil, ja que molts ho havien intentat abans. Així i tot, va acceptar el repte i es va posar a treballar. L'endemà, en Nico va entrar al taller de la seva àvia i la va veure posar-se uns guants de roba blanca. Ple de curiositat, va preguntar-li: —Àvia, per què et poses aquests guants? La Mestra Elia va somriure i va respondre: —T'explicaré un secret. El Diamant del Sol és molt especial perquè ha de ser immaculat. Això vol dir que no puc tocar-lo amb les meves mans, encara que estiguin netes, perquè, així i tot, deixarien una taca de greix invisible. I si hi apareix una taca, encara que sigui molt, molt petita, deixaria de ser un diamant immaculat. En Nico es va quedar pen...

La Clara era una professora que tenia un do que gairebé ningú no coneixia: quan observava els seus alumnes, veia petites estrelles suspeses sobre ells. Cadascuna era diferent. Algunes brillaven amb una llum intensa, fruit de la il·lusió o del bon moment que vivien. Altres parpellejaven amb timidesa, com si dubtessin del seu propi valor. I n'hi havia algunes que amb prou feines emetien llum, apagades per pors, inseguretats o dies que pesen més del que un voldria admetre. Un matí, Clara va notar una cosa que la va inquietar: l'estrella d'en Leo estava pràcticament apagada. En Leo era un d'aquells alumnes plens de preguntes, curiositat i ganes d'entendre el món. Però aquell dia va entrar a classe amb les espatlles caigudes i la mirada perduda. Durant la lectura en veu alta, en Leo es va equivocar en una frase. Va ser un error sense importància, però ell va arronsar les espatlles i va murmurar: —Sabia que ho faria malament. No em surt res bé. La Clara es va acostar, es ...

Una tarda qualsevol, en un petit poble envoltat de camps, hi vivia un nen que no parava de fer preguntes. Els seus professors el recordaven pel fet d'aixecar la mà cada cinc minuts: “Per què brilla el Sol?”, “Per què la pluja cau cap avall i no cap amunt?”, “Què passaria si poguéssim viatjar més de pressa que el vent?”. Els seus companys solien riure's una mica d'ell, però en el fons admiraven aquesta barreja de curiositat i tossuderia. De vegades, mentre els altres jugaven, ell desmuntava rellotges vells per veure com funcionaven per dins, o es quedava mirant les estrelles fins que sa mare el cridava per sopar. Un dia, caminant cap a l'escola, va veure com un raig de llum travessava una finestra i es descomponia en colors a terra. Es va quedar quiet, meravellat. Com podia una cosa invisible transformar-se en un arc de Sant Martí? Aquella pregunta se li va quedar clavada com una espina dolça. Van passar anys, i aquell nen va continuar preguntant, investigant, llegint… f...

Bon dia! En un petit poble envoltat de muntanyes i de boscos vivia un noi que es deia Jaume. Era un noi alegre, curiós i molt responsable. Tothom al poble el coneixia perquè era l’encarregat de tocar les campanes de l'església. De tots els dies de l'any l'1 de novembre, la Festa de Tots Sants, era la més especial per a ell i per als seus amics. Des de petits, l’esperaven amb il·lusió, com si fos una festa màgica. Durant el matí, els nois i noies del poble anaven de casa en casa amb cistells i cançons, demanant menjar per poder passar la nit. La gent del poble els rebia amb un somriure i els donava castanyes, moniatos, pomes o algun tros de pa dolç. Alguns fins i tot els explicaven històries dels seus sants i santes preferits i els recordaven que el dia de Tots Sants no era només per pensar-los, sinó també per agrair tot el bé que havien fet amb la seva vida exemplar. Quan el sol començava a pondre’s i el cel es tenyia de taronja, en Jaume i els seus amics pujaven fins dalt ...

Un dia, en un poblet, va trucar a la porta un home misteriós. La dona que va obrir es va sorprendre i li va preguntar: —Què vols? L’home va somriure i li va dir: —Porto una pedra màgica. Amb ella es pot fer la sopa més bona del món. Només cal posar-la en aigua bullint. La dona, curiosa, el va deixar passar. Va posar una gran olla al foc i va cridar els veïns perquè vinguessin a veure la pedra màgica. Quan l’aigua va començar a bullir, l’home va llençar la pedra dins l’olla, la va tastar i va dir: —Està bona, però si tingués una mica de carn seria millor. Una veïna va córrer a casa i va portar un tros de carn. L’home la va posar a l’olla i va tornar a tastar: —Mmm… encara estaria millor amb una mica de verdura. I així va continuar: uns portaven patates, altres pastanagues, altres cebes o pollastre. Cada persona posava el que podia aportar. Mentrestant, altres veïns van preparar taules i cadires. Al final, tot el poble es va asseure al voltant de l’olla i van menjar junts la sopa més del...