Gabrielistes 1xDIA

Pren la teva decisió -De veritat no creus en Déu? -va preguntar somrient i amb suavitat Gross-. -Crec que m'he tornat agnòstic. -Què és això? -Algú que no està segur de si Déu existeix o no. -No, no, no. Llavors, anomena’t ateu. Perquè, com pot ningú estar segur que Déu existeix? Per la teva definició, tots som agnòstics. Creus que jo tinc un coneixement científic de Déu? Puc retrocedir en el temps i ser-hi quan Déu parla a Israel o lliura els Manaments? Si pogués fer-se això, només hi hauria una religió en el món; tots sabríem quin grup té raó. -Però els homes solen prendre partit per una o altra cosa. -L'home ha de prendre una decisió. Sobre Déu, tu no saps, i jo no sé. Però he pres la meva decisió en favor de Déu. Tu has pres una decisió contra Ell. -No he pres cap decisió -va replicar Michael una mica murri-. Per això sóc aquí. Estic ple de preguntes. Vull estudiar amb tú. El rabí Gross va acariciar els llibres apilats sobre la taula. -Moltes grans co...

Dir “crec” Dir "crec" és a dir arrisco, confio, trio, busco. És a dir, també, dubto, i espero, i salt al buit. És a dir que molt del que veig al voltant cobra més sentit si accepto que hi ha Déu. Dir "crec" és a dir acullo, rebo i accepto. I callar sovint per tot el que no comprenc. És acceptar que l'Univers, el temps, l'espai, en la seva finitud, em convida a pensar en el Infinit que l'envolta, i que és Déu. És entreveure que aquest Déu no és infinita distància, sinó radical proximitat, que és presència, i és amor, i és principi i fi. Però dir "crec" no és només creure en Déu, sinó també en l'ésser humà. Creure en la nostra capacitat de crear, d'avançar, d'estimar, de trobar-nos, de ser genis, de ser fràgils i poderosos. Dir "crec" és triar el difícil camí d'intentar comprendre -encara que mai arribem massa lluny en aquesta recerca-. Dir "crec" és a dir estimo , i somio , i pateixo, i em comprometo ...

RELATS: L’anacoreta i la recerca de Déu Aquell home es va dirigir amb sorna a l'anacoreta i li va dir: –No sé de quin Déu ens parles. M'he passat la vida buscant-lo i no l’he trobat. L'ancià el va mirar amb profunditat, el va fer seure i li va dir: –Potser l’has buscat en un lloc inadequat. L'home va riure i va contestar: –L’he buscat en esglésies, catedrals, convents ... i allà no hi era. L'anacoreta va somriure   i, amb veu suau, va dir: –El que et deia. L’has buscat en llocs inadequats. I a les esglésies i convents només el troben els que ja l'han trobat prèviament. A Déu no el trobaràs en construccions filosòfiques i teològiques. Tampoc el trobaràs en ritus i cerimònies. Va fer un silenci i després va prosseguir: –A Déu el trobaràs a la cara del pobre, del nens, del que pateix. El trobaràs a la llum de l'alba i en un cel estrellat. El trobaràs al teu proïsme. El trobaràs, quan aconsegueixis fer silenci, en el teu interior. Llavors d...

Els creients Cada creient s'assembla molt al déu al qual li “ resa ” . De fet, a déu-jutge, creient-jutge. A déu-castigador, creient-castigador. A déu-permissiu, creient lax. A déu-Llei, creient legislador. A déu-màgic, creient il·lús. A déu-temple, creient de sagristia. A déu-sacerdot, creient clericalista. A déu-sacrifici, creient negociant. A déu-obsessiu sexual, creient reprimit. A déu-trist, creient de cara llarga. Quina panteó Déu meu! Però que diferent és un creient alegre, fecund, audaç, servidor, orant, amics dels pobres i humils, lliure d'estructures asfixiants i qüestionador de la societat en favor del bé comú. Que bonic és conèixer a un creient amant de conèixer més al seu Déu, que no condemna els errors dels altres perquè reconeix la seva pròpia debilitat, que no jutja com a amo de la veritat sinó que es declara cercador d'ella com tots, capaç de patir amb el que pateix i gaudir desinteressadament amb qui gaudeix, compromès a estimar tothom sense disti...

La visita a aquell senzill domicili del carrer de dalt on viu el Pere, cuidant a la seva dona malalta, es va convertir en una mena de santuari per la teva vida de fe. Hi anaves amb el teu ciclomotor. Tota la costa espetegant. Pensaves: “ Q uan el Pere va a comprar, quina pujada més llarga, i amb els paquets. Quin home, el Pere, quina persona tan especial!” El que més t’impressionava del Pere era la mirada. Una netedat sublim, en la que es barreja ven la senzillesa, la profunditat, la claredat i una veritat de fons que tot ho articulava. Els ulls transparentaven una ànima forta, humil i fidel fins a l’extrem. Arribaves i ell ja obria la porta. Anaves a l’habitació just a l’entrada, petita, amb la finestra que dona al carrer, i en el llit mig endormiscada , la dona, la Maria, indefensa, mig perduda en les boires del passat. Ja no es valia per ella mateixa. Menys mal, potser, per qu è el nivell de consciència era baix. Li feies el tractament, sobre tot a les ferides, hi posa...