Dir “crec” Dir "crec" és a dir arrisco, confio, trio, busco. És a dir, també, dubto, i espero, i salt al buit. És a dir que molt del que veig al voltant cobra més sentit si accepto que hi ha Déu. Dir "crec" és a dir acullo, rebo i accepto. I callar sovint per tot el que no comprenc. És acceptar que l'Univers, el temps, l'espai, en la seva finitud, em convida a pensar en el Infinit que l'envolta, i que és Déu. És entreveure que aquest Déu no és infinita distància, sinó radical proximitat, que és presència, i és amor, i és principi i fi. Però dir "crec" no és només creure en Déu, sinó també en l'ésser humà. Creure en la nostra capacitat de crear, d'avançar, d'estimar, de trobar-nos, de ser genis, de ser fràgils i poderosos. Dir "crec" és triar el difícil camí d'intentar comprendre -encara que mai arribem massa lluny en aquesta recerca-. Dir "crec" és a dir estimo , i somio , i pateixo, i em comprometo ...