Viure és créixer
Qui vol quedar ancorat en un instant? Qui no aspira a anar omplint la pròpia vida de relats, trobades, passions, gestos, lliçons, idees i sentiments? En aquest món nostre de joventuts eternes, hem de recordar de tant en tant que la vida no és una cosa estàtica ni un moment congelat. Que cada dia és únic, i en ells vaig construint una història irrepetible i recorrent un camí per al qual no hi ha marxa enrere. Que viure (i creure) és créixer, sempre, fins l'últim dia. Que la vida no es gasta, sinó que es construeix. I el temps que passa no és temps que descomptes, sinó un relat que vas creant. Perquè no sóc un nadó ni una criatura. Perquè el meu món interior es pot anar poblant d'aprenentatges, de reflexions, de ferides i curacions, d'èxits i fracassos, d'amors i neguits, de recerca i trobades... Perquè sé que he canviat des que era petit, però també sé que encara em queda molt per canviar, i que tant de bo en un futur vegi les coses amb més profunditat, amb més experiència, amb més humanitat, amb una fe diferent... perquè, al cap i a la fi, seria una llàstima ancorar-me en un punt de la vida i pensar que ja està tot fet... @pastoralsj
En què he canviat aquest curs? He fet créixer el meu foc interior? La fe m'ajuda a créixer?
Lucía Romero ripollet
ResponEliminaLa vida és un recorregut ple de pedres que has de superar