RELATS DEL MÓN: L'illa de les emocions

Fa molt temps va existir una illa on habitaven totes les emocions. Tot i alguns malentesos, solien viure en harmonia. Un dia, el Coneixement va convocar tots els habitants de l'illa i els va dir:

—Tinc una mala notícia per donar-vos: l'illa s'enfonsa. Us recomano que construïu un vaixell, un vot, una bassa o alguna cosa que us permeti fugir d'aquí. Doncs qui es quedi a l'illa hi desapareixerà.

Un cop la Consciència va confirmar que era cert, cada emoció va començar a construir el seu vaixell. Totes excepte l'Amor, que no podia acceptar deixar aquell lloc ple de records.

—Com podria abandonar tot això? —es deia acariciant les pedres, olorant les flors i recorrent la riba.

Mentre els altres acabaven les embarcacions, l'Amor es va quedar esperant, convençut que l'illa no desapareixeria del tot. Passaven els dies i l'aigua pujava cada dia més, i aviat només va quedar un petit tros de terra ferma.

Desesperat, l'Amor va demanar ajuda a la Riquesa, que va passar amb un gran vaixell.

—Em sap greu —va dir ella—, el meu vaixell és ple de tresors, no hi ha espai per a tu.

La Vanitat es va acostar després, en una embarcació luxosa.

—Vanitat, porta'm amb tu!

—Impossible —va respondre—. Estàs brut i descurat, arruïnaries la meva imatge.

L'Amor ho va intentar amb la Tristesa, la seva companya de tantes penes.

—M'agradaria ajudar-te —va sospirar ella—, però estic tan abatuda que prefereixo estar sola.

L'Amor es va adonar que per haver-se quedat lligat a aquestes coses que tant estimava, ell i l'illa s'enfonsarien al mar fins a desaparèixer.

Aleshores, va sentir que algú el cridava:

—Chst, chst…

Era un vellet desconegut que li feia senyals des d'un petit bot.

—Vine, et salvaré —va dir l'home.

Sense forces per discutir, l'Amor va pujar. Van romandre junts fins a l'illa més propera. En tocar terra, l'amor va girar sobre els seus peus per agrair-li al vellet, però aquest, sense dir una paraula, havia marxat misteriosament tal com havia aparegut.

Intrigat, va buscar la Saviesa i li va preguntar:

—Com pot ser? Jo no el conec i em va salvar… Ningú comprenia que m'hagués quedat sense embarcació, però ell em va ajudar, ell em va salvar i jo ni tan sols sé qui és…

La Saviesa va somriure i va respondre:

—Ell és l'únic capaç d'aconseguir que tu sobrevisquis quan el mal d'una pèrdua et fa creure que és impossible tirar endavant. L'únic capaç de donar una nova oportunitat a l'amor quan sembla extingir-se. El que et va salvar, Amor, és el Temps.

• Què et sembla la relació que hi ha entre el temps i l'amor?
• El temps només serveix per guarir ferides a l'amor? O també per a altres coses?

L'amor, sobretot quan està florint en nosaltres, és impulsiu, moltes vegades il·lògic i fins i tot pot ser cec. D'altra banda, quan rep mal, es desespera, es trenca, se sent sol i incomprès. Per això crec que no podem separar l'amor del temps en cap moment. Em fa la sensació que hem oblidat que l'amor necessita temps per madurar, per descobrir-se, per reconèixer-se i sobretot per aprendre a estimar sense fer mal als altres i a un mateix. Li donaràs temps a l'amor?

Que tinguis un bon dia.