Vet aquí que una vegada hi havia un petit cargol que vivia en un jardí ple de fulles verdes i flors de tots colors. Li agradava caminar a poc a poc i observar tot el que hi havia al seu voltant: una gota d’aigua brillant sobre una fulla, una formiga que passava carregada, una papallona que voletejava.
Un dia, altres animals del jardí se’n van burlar:
—Cargol! Sempre vas tan lent que mai no veuràs res extraordinari.
El cargol es va sentir una mica trist, però va decidir continuar caminant al seu ritme, sense perdre el costum de mirar amb atenció.
Una nit, mentre tots dormien, el cargol va aixecar lentament els ulls cap al cel. I allà va passar una cosa inesperada: una estrella fugaç va travessar el firmament deixant una estela de llum. Ningú més la va veure, perquè tots estaven adormits o massa ocupats per mirar amunt.
El cargol va somriure i va pensar:
—Potser vaig lent, però mai no deixaré de sorprendre’m mentre estigui despert i atent.
Des d’aquell dia, ja no li van preocupar les crítiques. Havia descobert que la il·lusió de viure depèn sobretot de la mirada amb què observes el món.
- Quan va ser l’última vegada que et vas sorprendre?
- Què et pot ajudar a estar atent/a enmig de la rutina?
Aquest curs és com un cel ple d’estrelles que encara no coneixem. Potser no les veuràs totes de cop, però si et mantens despert/a, amb il·lusió i amb ganes de mirar més enllà del que veus a primer cop d'ull, possiblement llavors, reconeixeràs els regals que cada dia et volen sorprendre. T'atreveixes a viure aquest nou curs amb els ulls ben oberts i expectants?
Que tinguis un bon dia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies