RELATS DEL MÓN: El campaner

Bon dia!

En un petit poble envoltat de muntanyes i de boscos vivia un noi que es deia Jaume. Era un noi alegre, curiós i molt responsable. Tothom al poble el coneixia perquè era l’encarregat de tocar les campanes de l'església.

De tots els dies de l'any l'1 de novembre, la Festa de Tots Sants, era la més especial per a ell i per als seus amics. Des de petits, l’esperaven amb il·lusió, com si fos una festa màgica. Durant el matí, els nois i noies del poble anaven de casa en casa amb cistells i cançons, demanant menjar per poder passar la nit. La gent del poble els rebia amb un somriure i els donava castanyes, moniatos, pomes o algun tros de pa dolç. Alguns fins i tot els explicaven històries dels seus sants i santes preferits i els recordaven que el dia de Tots Sants no era només per pensar-los, sinó també per agrair tot el bé que havien fet amb la seva vida exemplar.

Quan el sol començava a pondre’s i el cel es tenyia de taronja, en Jaume i els seus amics pujaven fins dalt la torre del campanar. Allà dalt, en Jaume començava a fer sonar les campanes durant tota la nit. Mentrestant els seus amics i amigues encenien un petit foc amb llenya seca per escalfar-se, torrar castanyes i fer caliu.

Aquella nit no era una nit qualsevol. Era la nit dels difunts, la nit en què tot el poble recordava les persones que ja no hi eren. El so de les campanes, que ressonava suau, però constant, servia per recordar a tothom que l’amor i el record mai s’apaguen. En Jaume, feia sonar les campanes amb força i tendresa aconseguint que cada cop semblés una abraçada que s’enlairava cap al cel.

Els seus amics, mentre ell tocava, resaven o explicaven històries de persones estimades. Algú parlava del seu avi, una altra de la seva tieta, i tots, sense adonar-se’n, estaven fent exactament el que havien fet els seus avantpassats: compartir records i vida al voltant del foc, mentre les campanes sonaven com un pont entre el cel i la terra.

Amb el pas dels anys, aquell costum es va anar convertint en una tradició que ja no era només dels campaners, sinó de tot el poble. Les famílies van començar a reunir-se a casa, a torrar castanyes i a menjar dolços que simbolitzaven l’amor que perdura, mentre el fum que sortia de les xemeneies semblava enviar petons i pensaments als qui ja havien marxat.

I així, cada any, quan arriba el dia de Tots Sants, encara que en Jaume ja sigui gran i potser ja no pugi a la torre, el poble continua escoltant el so de les campanes, olorant les castanyes i tastant els dolços mentre recorden els seus estimats. Perquè, en el fons, el que van aprendre aquella nit és que recordar és una forma d’estimar, i que l’escalfor del foc, de les castanyes i dels amics és la millor manera de mantenir viva la memòria dels qui estimem.

T'imagines recuperar aquesta tradició? Reunir-nos al voltant d'un foc per recordar les persones que ens han deixat com si es tractés d'una festa on, durant almenys un dia o unes hores tornes a fer viva la memòria i el record d'aquelles persones que has estimat i t'han estimat. Certament, parlar de la mort i els difunts pot ser difícil, sobretot si la pèrdua ha estat recent; tanmateix, és necessari tenir espais on poder expressar-nos i sobretot on poder recordar tot el bé que han fet i ens han fet. Et convido a fer teva aquesta tradició tant bonica com necessària.

Que tinguis un bon dia.