RELATS DEL MÓN: Estrelles a l'aula

La Clara era una professora que tenia un do que gairebé ningú no coneixia: quan observava els seus alumnes, veia petites estrelles suspeses sobre ells. Cadascuna era diferent. Algunes brillaven amb una llum intensa, fruit de la il·lusió o del bon moment que vivien. Altres parpellejaven amb timidesa, com si dubtessin del seu propi valor. I n'hi havia algunes que amb prou feines emetien llum, apagades per pors, inseguretats o dies que pesen més del que un voldria admetre.

Un matí, Clara va notar una cosa que la va inquietar: l'estrella d'en Leo estava pràcticament apagada. En Leo era un d'aquells alumnes plens de preguntes, curiositat i ganes d'entendre el món. Però aquell dia va entrar a classe amb les espatlles caigudes i la mirada perduda.

Durant la lectura en veu alta, en Leo es va equivocar en una frase. Va ser un error sense importància, però ell va arronsar les espatlles i va murmurar:

—Sabia que ho faria malament. No em surt res bé.

La Clara es va acostar, es va ajupir a la seva alçada i li va parlar amb sinceritat:

—Saps una cosa? Tots portem una estrella amb nosaltres. Jo les puc veure. I la teva és especial. De vegades una estrella sembla que no brilla, però no perquè no pugui… sinó perquè s'ho creu. Només cal recordar-li de què està feta.

En Leo va aixecar la vista, desconfiat però atent va preguntar:

—I de què està feta la meva?

—La teva estrella és igual que tu —va respondre ella—: està feta de ganes d'aprendre, de coratge per continuar intentant-ho i d'una sensibilitat que val més del que et penses.

Aquell dia, la Clara va decidir compartir amb la classe el seu “secret”. Els va proposar una cosa senzilla però exigent: aprendre a cuidar la seva pròpia llum i la dels altres. No era qüestió de “ser perfectes”, sinó de reconèixer els moments en què, malgrat els dubtes, un s'atreveix a fer un pas més; i de saber mirar el company amb respecte, animant-lo quan la vida li pesa més del que deixa veure.

Amb el temps, la classe va començar a canviar. Hi havia qui arriscava més, qui deixava d'amagar-se, qui descobria que equivocar-se no és fracassar, sinó moure's. I en Leo, cada cop que hi participava, encara que dubtés, recuperava un fragment d'aquella llum que creia perduda.

Un divendres, mentre resolia un exercici a la pissarra, la seva estrella va tornar a brillar amb força. No per encertar, sinó perquè, per primer cop en molt de temps, es va permetre confiar en si mateix.

Avui, quan la Clara observa l'aula, no veu simplement un grup d'estudiants. Veu un cel sencer, ple d'estrelles que aprenen a brillar, no pas en solitud, sinó juntes.

• Quines coses creus que poden “apagar” la llum d'una persona al vostre dia a dia?
• Quins gestos reals poden fer que algú torni a brillar una mica més?
• Com descriuries la teva pròpia estrella? Quina part de tu voldries recuperar o enfortir?

Cada persona té una llum interior que no desapareix encara que passem per etapes fosques. Els mestres, com Jesús amb els seus deixebles, poden ajudar que aquesta llum ressorgeixi, acompanyen sense jutjar i confien fins i tot quan un mateix no ho pot fer. Cuidar la teva llum i la dels altres és una manera concreta de fer visible un món on cada persona pugui brillar amb la dignitat, la bondat i la bellesa amb què va ser creada. Il·luminem?

Que tinguis un bon dia.