RELATS DEL MÓN: El teixó i l'esquirol

Bon dia!

Diuen que en un bosc no gaire gran hi vivia un teixó anomenat Bruno. No era el més ràpid ni el més fort, però tenia alguna cosa especial: sempre caminava a poc a poc i mirava al seu voltant. Mentre altres animals corrien de banda a banda, en Bruno s'aturava a escoltar, a saludar, a acompanyar una estona més.

En aquest mateix bosc hi vivia la Lila, una esquirol inquieta i plena d'energia. Saltava de branca en branca i sempre tenia mil coses a fer. En Bruno i la Lila es creuaven gairebé cada dia en clarejar, quan ella baixava a buscar nous i ell sortia a recórrer els camins. Al principi només se saludaven amb un gest, però amb el temps van començar a caminar junts un tram. No parlaven de grans coses: comentaven el temps, els canvis del bosc, alguna anècdota senzilla. Res extraordinari.

Una tardor especialment dura va arribar al bosc. El vent va fer caure molts arbres i el fred va aparèixer abans del que s'esperava. La Lila va perdre algunes reserves de menjar i, encara que no ho deia, va començar a sentir-se cansada i sola. Seguia somrient, però cada cop saltava menys.

En Bruno ho va notar. No perquè la Lila li ho digués, sinó perquè li prestava atenció. Un matí va arribar amb unes arrels que havia guardat de més i les va deixar a prop seu, sense fer soroll. Un altre dia va esperar que ella baixés i va caminar al seu costat més a poc a poc del que era habitual. No va solucionar la tardor, ni el fred, ni la caiguda dels arbres. Però va estar al seu costat.

Van passar les setmanes i en Bruno va caure malalt. El cansament acumulat li pesava i els seus passejos es van fer més curts. Aquesta vegada va ser Lila qui ho va notar. Va començar a baixar abans en clarejar per esperar-lo, li portava petites nous, es quedava en silenci al seu costat quan no hi havia ganes de parlar.

Quan va arribar la primavera, el bosc va tornar a omplir-se de vida. Un dia, asseguts sota un arbre, la Lila va trencar el silenci i va dir: “Gràcies per no desaparèixer quan no sabia com demanar ajuda”. En Bruno va somriure i va respondre: “Gràcies per quedar-te quan vaig pensar que havia de poder sol”.

Des de llavors, van seguir caminant junts. De vegades parlant, de vegades en silenci. Tots dos compartien un regal al seu cor: el bosc era més suportable quan no el travessaven sols.

• Et resulta més fàcil ajudar o deixar-te ajudar? Per què?
• Ets agraït/da amb les persones que t'envolten i et cuiden encara que sigui amb un simple somriure?

La història d'en Bruno i la Lila ens recorda que l'amistat no sempre salva el dia, però moltes vegades salva el camí. No elimina els problemes, però els fa més suportables. Vivim en una cultura que ens empeny a poder sols, a no necessitar ningú, i, tanmateix, seguim sent profundament éssers socials que necessiten de les altres persones. Necessitem mirades que estiguin atentes, presències que no fugin, persones que romanguin fins i tot quan no saben què dir. Persones que vulguin estimar en tot moment. I el més sorprenent de tot això és que tu també pots ser aquesta persona. Et convido a escoltar la veu que hi ha al teu interior i preguntar-li: Vols estimar i que t'estimin així? Com a creient estic convençut que la resposta és sí; sí que pots estimar així i sí que vols ser estimat així. Potser només falta que tu ho vegis i ho creguis.

Que tinguis un bon dia.