La realitat s'imposa, és normal. Ens agradi o no, som molt del que és nostre: la nostra família, la nostra casa, la nostra terra ... La meva perspectiva particular és important, encara que limitada i parcial per definició. I és que la vida es desenvolupa en el proper i el concret, però alhora els valors i horitzons han de significar principis, el valor dels quals està en que ho són de tots. Transcendir la meva pròpia realitat i assegurar que encarno perspectives de justícia i ètica globals és un dels exercicis més complexos i necessaris que tenim per davant.
Per això em fa por l'encongiment moral, l'estretor de mires, la mirada a terra i el silenci còmplice ... tot el que ens faci abaixar la vista, ignorar el llunyà o perdre sensibilitat pel diferent, és una subtil amenaça a la integritat del nostre món, un solapat qüestionament als nostres valors.
Per tant, aquests no són temps pel “campi qui pugui” sinó per reconstruir junts el que ens funda com a societat i com a poble. Són moltes les crisis, les d'aquí i les d'allà, molta la necessitat i els reclams. Tant de bo no ens confonguin. Els valors i principis es proven davant la dificultat. És en temps difícils on es demostra l'important. És davant la dificultat quan surt, per bé i per mal, el més autèntic de les nostres societats.
Avui és el temps per a la solidaritat i la justícia, amb el de més a prop i el de més lluny. Ara és el temps per anar més enllà del que és nostre i demostrar-nos que la cooperació no és un luxe de rics en temps de bonança, sinó un principi ètic indestructible .
Adapt de pastorals.org
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies