RELATS: Amics fins a la mort

A

Amics fins a la mort

El batalló s'havia replegat del camp de batalla a un refugi. La baralla era cruelment combativa. El soldat, molt trist, va demanar permís al seu oficial per rescatar l'amic de l'ànima que no havia tornat:

El meu amic no ha tornat del camp de batalla, senyor. Demano permís per anar a buscar-lo.

–Permís denegat, soldat. No vull que arrisqui vostè la seva vida per un home que probablement ha mort.

El noi no trobava consol i sentia una necessitat poderosa d’anar a buscar al seu company.

Seguint un impuls superior, es va escapar sense autorització. Al poc temps va tornar mortalment ferit, arrossegant amb gran esforç el cos del seu estimat amic. L'oficial el va rebre furiós:

–Ja li vaig dir jo que havia mort! Ara he perdut dos homes! Digueu-me, valia la pena arriscar-ho tot per portar un cadàver?

–És clar que valia la pena, senyor! Quan vaig arribar, ell encara estava viu, malferit. Quan em va veure, el seu rostre es va il·luminar, i va aconseguir dir-me en veu baixa:

–Mario ... estava segur que em vindries a buscar! ... i va morir.

Arribar al final no és el més important, sinó fer-ho acompanyat. La presència d'algunes persones en la teva vida de vegades pot ser l'impuls que et fa falta per anar més enllà.  Aquestes persones poden fer que et creguis el que et mereixes, que lluitis pels teus somnis i per les teves il·lusions i que no t'aturis davant els dubtes i les pors. Fer el camí acompanyat és, sens dubte, tenir la sort d'haver trobat a gent especial, a la qual li importes i els reptes dels quals són compartits amb tu.