Especialment en èpoques de polarització, resulta molt angoixant el discurs dels qui se senten en possessió de la veritat (la seva, sigui quina sigui, perquè d'aquests n'hi ha a tots els bàndols, a tots els vaixells, a tots els projectes). Sembla que ho tenen tot clar, que mai no dubten, que són els garants de les essències, els perfectes, que saben molt bé condemnar allò que no els afecta… La temptació del maniqueu consisteix a dividir el món en bons i dolents. Els meus i els altres. Tant és si parlem de política, de religió, d'economia… És cert que no tot és igual, i que hi ha coses bones i dolentes. Però normalment ningú no està en possessió de tota la veritat. Tant de bo sabés acceptar la meva pròpia dosi d'equivocació, i respectar el desacord amb els altres. Tant de bo el diàleg fos en la meva manera d'actuar menys un eslògan i més una manera d'aprofundir en les coses per cercar allò que s'aproxima més a l'evangeli. Tant de bo tractés de descobrir
Crisi és una paraula desafortunada que sona a derrota, a ésser humà fragmentat en mil trossos. És possible, però també podem percebre-la d’una altra manera: com un mode natural de viure, com la clau secreta de la vida. En la naturalesa tots els organismes travessen crisis, un canvi dóna pas a un altre, una estructura vella desapareix i en neix una de nova: la tija es fa flor, la flor es transforma en fruit. Podem descriure la crisi de l’adolescència com a símptoma de creixement, no d’esgotament. Una crisi és això: risc i oportunitat. Risc de sucumbir, de veure’s estancat o aniquilat, i oportunitat de creixement, de renéixer a formes noves, que abans ni tan sols somiàvem. Davant la crisi cal p lantar cara als problemes sense ensorrar-te. Somriure, encara que costi. No cercar culpables, sinó solucions. A ixecar la vista i veure més enllà del que et pesa. Plorar si et fa falta, però per després assecar-te la cara i seguir endavant, que tants altres ploren, i potser sense tu no trobin c