Gabrielistes 1xDIA

Bon dia! Imagina't l'escena: és divendres a la tarda i fas tardíssim. Has quedat amb els amics i t'estan omplint el grup de WhatsApp amb missatges d'«On ets?» i «Afanya't». Vas caminant a tota velocitat quan, de sobte, veus una persona que ensopega i li cau la bossa d'anar a comprar. Pomes, taronges, llaunes i un cartró de llet acaben rodolant per tota la vorera... En aquest microsegon, el teu cervell processa la situació i et planteja diverses opcions: Esquives les coses, murmures un «perdó» sense mirar enrere i continues a la teva. Vas amb el temps just, segur que l'ajudaran les altres persones del carrer. Atures el pas un segon. Et fa llàstima veure-la allà ajupida intentant recollir-ho tot, però mires el rellotge.  Et justifiques pensant: «Quin greu, però és que faig tard» i continues caminant, tot i que et quedes amb un cert neguit per dins. Sospires, avises pel grup que trigaràs cinc minuts més, t'ajups i et poses a recollir llaunes de terra, encar...

Foto de Liam Ortiz Fa molt de temps, en un poblat que patia l'hivern més salvatge de la seva història, la gent va començar a desesperar-se pel fred. Els savis del lloc van decidir organitzar una expedició desesperada: van enviar els més forts a creuar glaceres i muntanyes llunyanes per buscar el famós «Foc Sagrat», una flama mítica de la qual deien que no s'apagava mai. Els herois se'n van anar, i els qui es van quedar passaven els dies mirant per la finestra, congelant-se, esperant que algú tornés per salvar-los. Un xicot, fart d'esperar i veient que la seva germana petita no parava de tremolar, va deixar de mirar a l'horitzó, la va abraçar i va començar a fregar-li les mans amb força. En veure'ls, la seva mare es va acostar per abraçar-los tots dos, i després un veí que vivia sol. De sobte, de la fricció d'aquelles mans i de l'escalfor d'aquelles abraçades, va saltar una guspira brillant al centre del grup. Resulta que el Foc Sagrat no estava amaga...

Bon dia! Avui, la Cynthia i en Jorge, alumnes del Col·legi Sant Gabriel de Madrid, han volgut compartir aquesta reflexió amb tots nosaltres: ¡Buenos días! Comenzamos la mañana viendo este vídeo. En el vídeo vemos gente opinando, riéndose, criticando… todo muy fácil cuando es desde el móvil, ¿no? Es como un juego porque es anónimo y rápido. No pasa nada. Hasta que, de repente, la persona aparece delante y cambia todo. Los chicos dejan de reírse, se callan y sienten incomodidad o incluso vergüenza. Esto porque ya no es “un comentario más”. Ya no es “alguien de internet”, es una persona real. Ahora pensad en esto. La semana pasada, desde Imagine Green, pusimos carteles con esfuerzo, con tiempo, con ganas de transmitir algo importante. Al día siguiente, muchos estaban destrozados. Y quizá alguien pensó: “Bah, es solo un cartel”. Igual que en redes alguien piensa: “Bah, es solo un comentario”. Pero… ¿de verdad es “solo”? ¿Cuántas veces hacemos daño sin verlo? ¿Cuántas veces criticamos, juzg...

Bon dia! Aquest diumenge celebrarem el primer diumenge de Quaresma, quan l'Evangeli ens situa en una escena ben temptadora. Per entendre-la bé, cal saber què va passar just abans. Jesús acabava de ser batejat al riu Jordà. Va ser un moment espectacular: el cel es va obrir i es va sentir la veu de Déu dient que estava superorgullós d'Ell. Va ser un xut d'energia per a Jesús i per a tots els qui ho van presenciar. Però, sorprenentment, en comptes d'aprofitar aquest moment de fama per començar a predicar, obrir-se un compte d'Instagram i aconseguir seguidors, l'Esperit el va empènyer directament al desert. Sol. Durant quaranta dies. És com si després de guanyar la final de la Champions i convertir-te en el "popu" de l'escola, et tanquessin en una habitació buida i en silenci durant un mes. Però, quin sentit té tot això? La resposta és senzilla: Jesús necessitava preparar-se. Necessitava allunyar-se dels aplaudiments i del soroll per pregar, per trobar...

  Bon dia! Avui ens inspirem en Miles Morales, un noi de Brooklyn a qui el vestit de superheroi li va gran i està bloquejat per la por. Tothom li diu que no està preparat. Ell mateix se sent un impostor. En el seu moment més baix, li pregunta al seu mestre Peter: «Quan sabré que estic preparat?». En Peter se'l mira i li dona l'única resposta possible: «És un salt de fe. És només això, Miles. Un salt de fe». Sí, és la frase que surt al vídeo abans de llançar-se al buit. Una frase que avui ens pot ajudar a parlar d'una cosa que pot fer el mateix vertigen: atrevir-se a pregar. Què significa per a tu pregar? Has pregat mai? Recordes quan va ser l'última vegada? En què creus que s'assembla l'oració a la frase d'en Miles? Siguem sincers: posar-se a parlar amb Déu quan no el veus, quan no tens «doble check» per saber si t'ha llegit i quan et sents una mica ridícul parlant al sostre o a l'aire... és llançar-se al buit. La teva lògica et diu: «Aquí no hi ha n...

Bon dia! Avui és un dia diferent. Potser no ho veuràs pel carrer, però avui milions de cristians d'arreu del món van a l'església per a una cosa tan senzilla com rebre una mica de cendra al front. Però per què? Per què embrutar-se la cara i els cabells? Doncs ho fan com a signe d'humilitat, per reconèixer que no som déus, que no ho podem tot i que, tard o d'hora, el nostre cos s'acabarà. Celebrar el Dimecres de Cendra és precisament això: un "bany de realitat" en què la cendra ens recorda que som fràgils. Que avui estem superbé i demà podem estar trencats. Que som "pols", sí, però una pols que somia, que estima i que pateix. I just aquí és on entra la Quaresma i el seu símbol màxim: la Creu. Alguns porteu una creu de plata o d'or penjada al coll. Queda molt bé, però si ho penses, era un instrument de tortura. Aleshores, per què l'adorem? Sant Lluís Maria de Montfort deia: "La Saviesa és la Creu". Per entendre això, pensa en la t...

Bon dia! Avui farem una volta a una paraula que pot tenir una mica de mala fama: ABANDONAR. Si et dic "abandonar", possiblement et vingui al cap alguna cosa trista: un gos a la carretera a l'estiu, un edifici en ruïnes o algú que llança la tovallola perquè no pot més. Avui dia, és fàcil que la nostra societat relacioni "abandonar" amb fracàs. Estem bombardejats per mil llocs amb un propòsit: ser els "CEO" de la nostra pròpia vida; controla-ho tot, tingues un pla B, assegura el teu futur, no depenguis de ningú. I és clar, quan alguna cosa se'ns escapa de les mans (un suspens, una ruptura, una malaltia), ens agafa el pànic perquè sentim que el món s'ensorra. En el llenguatge espiritual, la paraula "abandonar" també s'associa amb "deixar, deixar anar", però des d'una altra perspectiva: confiar. De fet, el nostre pare de Montfort estava enamorat d'aquesta paraula, tot i que ell en feia servir una altra: "providè...