Gabrielistes 1xDIA

Bon dia! Avui vull que visualitzis la teva llar, el teu barri, la teva escola i els llocs que freqüentes. Segur que al teu voltant hi ha moltes coses que ens agradaria que fossin diferents: persones que se senten soles, companys que no troben el seu lloc, injustícies, problemes al barri o espais que no cuidem com caldria... Ho estàs visualitzant? Davant d'aquestes realitats solem dir: «Jo no puc arreglar el món». I és veritat, no ho podem solucionar tot nosaltres sols. Però hi ha una diferència entre no poder arreglar-ho tot i pensar que no podem fer res. I hi ha una cosa que convé recordar: allò que ets i allò que saps fer poden tenir un efecte positiu real en els altres. Potser ets dels que saben escoltar, explicar alguna cosa amb paciència, organitzar, cuidar, crear o defensar algú quan ho necessita. Capacitats que, posades en joc, poden millorar les coses que tens a prop. Quines coses del teu entorn creus que necessiten millorar o que estaria bé canviar? Creus que hi ha alguna ...

Bon dia! A qui creieu que va adreçada la cançó? Seríeu capaços de dedicar el vostre «dia i nit» a algú? A qui seguiu o quins són els vostres referents? Si t'hi fixes, a la vida ens fem moltes preguntes, i això és bo. Algunes són fàcils de respondre; d'altres, com ara qui o què és un dels motius de la teva vida?, costen més, oi? Això és normal, perquè hi ha preguntes que ens conviden a prendre decisions que van donant forma a qui som i a la vida que volem construir. Durant els próxims dies et proposo fer un petit viatge al voltant d'aquestes preguntes: qui soc, què porto a dins, què puc aportar i quin sentit vull donar a la meva vida. Però tranquil, no cal tenir respostes immediates ni decidir ara què vols ser o fer en el futur. Es tracta, simplement, d'estar obert, d'atrevir-te a pensar i de donar-te permís per parlar d'aquestes coses. Perquè potser descobrir per a què ets aquí comença, senzillament, per atrevir-te a fer-te la pregunta. T'apuntes a aquest vi...

Bon dia! Em dic Frans van der Lugt. Soc holandès i jesuïta. Fa gairebé cinquanta anys vaig arribar a Síria de missió i allà vaig trobar la meva llar. Vaig compartir la meva vida amb musulmans i cristians, joves i grans, que de mica en mica es van convertir en veïns, amics, gent que estimava. Llavors la guerra va arribar a Homs. Els bombardejos van destruir edificis, escassejava el menjar i moltes famílies van quedar atrapades. La por i la incertesa ho van envair tot. Em van preguntar si volia marxar. Però com havia d'abandonar els qui havien compartit amb mi tants anys just quan més patien? M’hi vaig quedar no perquè no tingués por, sinó perquè aquelles persones ja formaven part de la meva vida. El seu dolor també era el meu. I és que fins i tot enmig de la guerra, continuàvem trobant motius per estar units. Musulmans i cristians compartíem dificultats i ens ajudàvem. Jo creia profundament que l'odi no havia de guanyar, que fins i tot en la foscor podia quedar una mica d'es...

Bon dia! "Ets una persona, Déu t'estima". T'ho han dit mai?, com et fa sentir aquesta afirmació?, per què hauria de ser una bona notícia per a tu? Et convido a pensar-hi. Que tinguis un bon dia.

Bon dia! En un poblet, a l'altre cap del món, hi havia una escola que obria cada matí abans que sortís el sol. Allà treballava l'Elena, una missionera que feia anys que vivia amb aquella comunitat. No tenia grans recursos ni solucions per a tots els problemes. De vegades faltava material; d'altres, el camí quedava impracticable per la pluja. Però cada matí tornava a obrir la porta. Un dia, un noi li va preguntar: —Elena, per què continues aquí? Podries viure en un lloc molt més fàcil. Ella va somriure. —És veritat. Però digues-me una cosa: què creus que passaria si demà aquesta escola deixés d'obrir? El noi es va quedar pensatiu. Allà havia après a llegir, havia descobert que podia estudiar i havia conegut persones que confiaven en ell. L'escola no era només un edifici. Era una oportunitat. —Suposo que perdríem alguna cosa important —va respondre. —Exactament —va dir l'Elena—. Tot i que t'explicaré un secret: aquesta escola no és meva, és nostra. Jo també hi...

Bon dia! Imagina que tens la vida força organitzada: la teva gent, els teus plans, els teus estudis, els teus somnis… I un dia decideixes marxar lluny, a un lloc on no coneixes ningú, potser amb un altre idioma, una altra cultura i unes condicions de vida molt més difícils. No per fer turisme ni per viure una aventura per explicar a les xarxes. Te'n vas per acompanyar persones que necessiten suport, educació, cures o, senzillament, algú que es quedi al seu costat. Però per què algú faria una cosa així? Aquesta setmana celebrem els 100 anys del Domund, una jornada que ens apropa a la vida de milers de missioners i missioneres repartits pel món. Persones que no es limiten a parlar de solidaritat: la converteixen en una manera de viure. Per això avui us vull presentar Dorothy Day, una periodista estatunidenca que va dedicar bona part de la seva vida a acompanyar persones pobres i sense llar. Ella sabia que canviar el món no sempre comença amb grans gestos, sinó amb petites accions que...