Gabrielistes 1xDIA

No va ser només aquell dia llunyà que un grup de deixebles espantats es van sentir forts, uns homes senzills es van saber savis i van parlar amb paraules de Déu. És avui, en tu i en mi. No és colom ni flama ardent, i potser no ens llança al mig de la multitud a fer crits. De vegades no el sé veure. Però altres vegades sento de debò que hi és. El teu esperit que m'ajuda a riure'm de mi mateix quan em poso impossible. És presència i proximitat. Si el deixo guiar-me no em sento sol. De vegades el silencio, però continua allà, pacient, sempre, esperant. Està dins meu, sense anul·lar-me. És companyia i refugi, fortalesa i misteri, emoció i tempesta. I aquest esperit actua en nosaltres i a través nostre. Al moment en què algú cau i és capaç d'aixecar-se. A les víctimes innocents que senten renéixer l'esperança. Sempre que el perdó té la darrera paraula. A la trobada que es produeix quan el solitari troba qui l'escolti. És l'amor que dóna sense exigir res a canvi. Està

El reclam és irresistible. Al prestatge del supermercat, una de les fragàncies dels ambientadors de la llar exhibeix a l'embalatge, tan temptador com suggerent, una aroma sota aquest nom: «Mundo». Però... De què fa olor el món? El món, ni més ni menys. Farà olor a herba fresca?, a terra mullada pel plugim?, a floretes silvestres? o, per contra, conté el fum pestilent dels tubs d'escapament?, l'empalagós i penetrant ambientador del centre comercial o l'embriagadora fetidesa dels hidrocarburs aromàtics (es anomenen així, no és invenció meva) de la benzinera? Perquè tot això està contingut al «nostre món», ambivalent a més no poder. D'una banda fa bona olor i, de l'altra, fa pudor. Perquè aquest és el món on es desenvolupa la missió que cadascú té encomanada: amb les seves pestes insofribles i les seves aromes delicades. Tot alhora, sense possibilitat de dedicar-se només al que fa bona olor i deixar de banda la pudor. Així és el món en què ens movem. Per cert, quan

Hi va haver un país on tots eren lladres. A la nit, cadascun dels habitants d'aquest país sortia amb una ferro per obrir panys i una llanterna. Cada nit saquejaven la casa d'un veí. En tornar cada veí, carregat d'objectes robats, trobava casa seva desvalisada, perquè recordem, tots es robaven els uns als altres. D'aquesta manera, tots vivien tranquils: un veí robava l'altre, i aquest a un altre diferent, i així successivament, fins arribar a l'últim que robava el primer. Es tancava així el cercle. Què aconseguien? No hi havia ni rics ni pobres. Només hi havia lladres. Un dia, va aparèixer en aquest país un home honrat, que ho va desestabilitzar tot. Aquest home, cada nit, en lloc de sortir a robar, es quedava a casa seva. Així que en arribar el lladre que li tocava robar a aquella casa, havia de fer mitja volta en comprovar que hi havia llum a dins. Tots els habitants del país estaven enfadats. De fet, era força preocupant, perquè cada vegada que l'home honr

  Sentim desànim quan ens falta l'alè per seguir endavant; quan comencem a notar cansament i el que tenim entre mans ja no ens sembla tan fàcil. Imagina que ets en un bosc i vols tornar a casa. Emprens un camí i no és l'adequat. Tornes al punt de partida. Cerques una altra ruta. Tampoc és aquesta. Insisteixes. Tornes a equivocar-te. Al quart intent, perceps que les teves forces fallen, et desanimes. Això és el desànim”. A mesura que el desànim s'acosta, la nostra meta s'allunya. En lloc de cedir al desànim, pren la iniciativa. Perquè tens somnis, desitjos, inquietuds. Perquè creus en aquell/a que et convida a intentar-ho. Escomet projectes. Comparteix ideals. Abraça i deixa't abraçar. Em vencen de vegades el desànim, el cansament, la rendició? Em pot de vegades la manca de resultats, la sensació de fracàs?

A l'últim post del PREGAcine una noia buscava sortir del seu entorn per poder respirar i connectar-se amb la natura. En aquest cas, un adolescent estressat aprèn a bregar amb les plantes que brollen com a resultat de pensar massa. Allò que anomenem pensaments aclaparadors que poden arribar a col·lapsar-nos són eclipsats a partir de la respiració. Estem en moments d´exàmens que posen a prova la nostra gestió emocional. Fer front a l'ansietat que ens provoca aquesta situació és possible. Simplement, para i respira.

Avui, Dia Internacional de la Diversitat Biològica, ens aturem a reflexionar-hi. La diversitat biològica – o biodiversitat – és la varietat de vida a la Terra, en totes les seves formes, des de gens i bacteris fins a ecosistemes complets com boscos o esculls de corall. La biodiversitat que veiem avui dia és el resultat de 4,5 milers de milions d'anys d'evolució, cada cop més influenciats per l'ésser humà. La biodiversitat constitueix la xarxa vital de què depenem per a moltíssimes coses – aliments, aigua, medicines, un clima estable i creixement econòmic, entre d'altres. Més de mil milions de persones depenen dels boscos per subsistir. I la terra i l'oceà absorbeixen més de la meitat de les emissions de carboni. Però la naturalesa està en crisi. Fins a un milió d'espècies estan amenaçades pel risc d'extinció, i per a moltes són qüestió de dècades. El canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat (així com la contaminació) formen part d'una interrelacionada