Passa al contingut principal

Entrades

PREGAcine: Paint

  Especialment en èpoques de polarització, resulta molt angoixant el discurs dels qui se senten en possessió de la veritat (la seva, sigui quina sigui, perquè d'aquests n'hi ha a tots els bàndols, a tots els vaixells, a tots els projectes). Sembla que ho tenen tot clar, que mai no dubten, que són els garants de les essències, els perfectes, que saben molt bé condemnar allò que no els afecta… La temptació del maniqueu consisteix a dividir el món en bons i dolents. Els meus i els altres. Tant és si parlem de política, de religió, d'economia… És cert que no tot és igual, i que hi ha coses bones i dolentes. Però normalment ningú no està en possessió de tota la veritat. Tant de bo sabés acceptar la meva pròpia dosi d'equivocació, i respectar el desacord amb els altres. Tant de bo el diàleg fos en la meva manera d'actuar menys un eslògan i més una manera d'aprofundir en les coses per cercar allò que s'aproxima més a l'evangeli. Tant de bo tractés de descobrir
Entrades recents

Intuïcions: Crisi

Crisi és una paraula desafortunada que sona a derrota, a ésser humà fragmentat en mil trossos. És possible, però també podem percebre-la d’una altra manera: com un mode natural de viure, com la clau secreta de la vida. En la naturalesa tots els organismes travessen crisis, un canvi dóna pas a un altre, una estructura vella desapareix i en neix una de nova: la tija es fa flor, la flor es transforma en fruit.  Podem descriure la crisi de l’adolescència com a símptoma de creixement, no d’esgotament. Una crisi és això: risc i oportunitat. Risc de sucumbir, de veure’s estancat o aniquilat, i oportunitat de creixement, de renéixer a formes noves, que abans ni tan sols somiàvem. Davant la crisi cal p lantar cara als problemes sense ensorrar-te. Somriure, encara que costi.  No cercar culpables, sinó solucions.  A ixecar la vista i veure més enllà del que et pesa. Plorar si et fa falta, però per després assecar-te la cara i seguir endavant, que tants altres ploren, i potser sense tu no trobin c

Avui: Francesc, un sant ecologista

Giovanni di Pietro Bernardone, més tard Francesc d'Assís, va néixer el 1182 a Itàlia i va dedicar la seva vida al servei religiós. Va fundar l'Ordre Franciscana i dues més també sorgides sota l'autoritat de l'Església catòlica a l'Edat Mitjana. Va ser fill d'un comerciant adinerat, però va renunciar a les riqueses de la família. Entre els seus ensenyaments va deixar comprendre quin és el nostre lloc a la Terra, ja que, segons els seus preceptes, el benestar de la raça humana està integrat al benestar de tots els animals i el medi ambient. Plantejaments similars duen endavant avui els milions de joves que es reuneixen a demanar polítiques contra el Canvi Climàtic. Si aquests reclams avui són presos, en molts casos, a la lleugera, molt més ho va ser a l'època de Francesc: les seves idees eren vistes com una total raresa, però ell les va seguir professant al punt de despullar-se de totes les riqueses materials i dedicar-hi la seva vida a servir i ajudar els seu

Emocionari: Incomprensió

Et sents comprès? Sols parlar de les coses que et preocupen? Creus que els teus amics et coneixen bé?   No sempre et sents comprès. Tranquil, és normal: si tan difícil és conèixer-nos a nosaltres mateixos, com ha de ser fàcil que també els altres ens coneguin i sàpiguen com ens sentim?  La incomprensió neix de la falta d'enteniment amb l'altre. Intentem explicar el que ens passa o el que pensem, però l'altra persona no ens entén. De vegades ens sentim incompresos perquè alguna cosa que fem no sembla encaixa amb l'opinió de la resta. Com sorgeix la incomprensió? La incomprensió sorgeix d'un desajust entre com veus tu el món i com creuen els altres que el veus. És una barreja de frustració i desemparament.  No obstant això, en general, et sols sorprendre gratament quan expliques els teus sentiments i experiències. Potser podries provar a confiar més en les persones del teu entorn i deixar que et sorprenguin. Si no et comuniques amb elles, tu mateix estàs dificultant l

WITHIN me: Clima interior serè

Asseguts/des confortablement amb els ulls tancats. Sentiu bé els vostres peus sobre el terra, els vostres glutis sobre la cadira, i tot el vostre cos en l’espai de la classe. Preneu consciència de la vostra immobilitat, escolteu el soroll de la vostra respiració. Ara, fareu un exercici per treure el cansament i tots els neguits que us impedeixen veure el sol dins vostre. Visualitzeu primer, els núvols grisos i negres en el cel, aquests representen els vostres neguits, les vostres pors, els vostre problemes, el vostre cansament. Ara, a cada expiració, escoltareu dins vostre un vent que s’aixeca i expulsa els núvols. Tot seguit, observeu que un petit espai blau va apareixent enmig dels núvols. Aquest tros de cel blau s’engrandeix una mica més a cada respiració. Continueu al vostre ritme, aneu respirant i continueu expulsant els núvols grisos (pausa). Ara el vostre cel és totalment blau i el sol brilla. Així quan sou feliços, el sol resplendeix  dins vostre. A cada inspiració, aspireu el

Avui: Recordant al P. Gabriel Deshayes

  Gabriel Deshayes és reconegut com “l'home providencial” més significatiu des de fa més de tres segles. Nascut a Morbihan (1767), és ordenat sacerdot en plena Revolució Francesa (1792), la qual cosa ja mostra una voluntat decidida. Rector d'Auray el 1805, pren nombroses iniciatives, especialment en l'àmbit de l'educació i en la fundació de congregacions religioses amb mires educatives. És un hiperactiu. El 1812, crea una institució per als nens sords a l'antiga Chartreuse d’Auray, la primera a Bretanya. Sol·licitat a Saint-Laurent-sur-Sèvre, es converteix en el Superior General de la Família Montfortiana. Amb ell s'obre el desplegament de tres congregacions montfortianes, especialment de germans educadors, els nostres estimats Germans de Sant Gabriel. És clarament un home d'iniciativa i de creativitat audaç. La seva obra educativa no és l'obra d'un pensador, d'un teòric, és un home d'acció que vol respondre a les necessitats del seu temps. L

PREGArock: Caminando. Green Valley feat Macaco

Hi ha certes sendes, camins o fins i tot autopistes que prenem a la nostra vida que suposen una mirada esperançadora del que serà aquest trajecte o el final del mateix. El que moltes vegades no ens expliquen d'aquests camins és que, de vegades, suposen deixar enrere allò que no ens deixava avançar (per molt d'afecte que tinguéssim). I quan diem alguna cosa que no ens deixa avançar, volem dir que no són només persones, també són actituds que podem tenir, rutines embrancades o fins i tot alguna cosa material que no ens vulguem desprendre. En qualsevol cas, la millor opció és sentir-se confiat i agraït. Fer aquest primer pas cap al nou camí o desitjar un bon viatge a la persona que l'emprèn. @pastoralsj