Bon dia! Hi havia una vegada un petit ocell gris amb el cant més al·lucinant del bosc. Cantava perquè sí, perquè li sortia de dins. Però un dia, un estol de corbs va començar a criticar-lo: que si el seu refilet era molt agut, que si era ridícul. L'ocellet, aclaparat pel què diran, va intentar canviar la veu per encaixar. Com que no se'n sortia, va començar a cantar més fluix, després només de nit i, al final, va callar del tot. Va prometre no tornar a obrir el bec fins a estar segur que a tothom li agradaria. Mesos després, va voler tornar a refilar tot sol... i va descobrir amb terror que no podia. Tenia la gola bloquejada. Per intentar agradar als altres i evitar-ne les crítiques, havia perdut la seva pròpia veu i se sentia completament buit. Però una tarda de tempesta brutal, va veure un pollet a punt de ser arrossegat pel corrent d'un rierol. Ningú no sentia els seus crits d'auxili pel soroll de la pluja. L'ocell gris va sentir que la por de ser jutjat desapare...
Bon dia! Quan va ser l'última vegada que vas mirar algú als ulls? Et fa por o vergonya que et mirin fixament? I mirar fixament altres persones? Per què? Què et sembla aquesta frase: «A la vida no importa l'estació d'on veniu, sinó el camí que us uneix». Vivim en una societat on és facilíssim aïllar-nos. Portem la nostra música, les nostres pantalles i els nostres propis embolics al cap, i la resta del món es transforma en una mena de decorat borrós. Però la veritable transformació social comença quan decideixes trencar aquesta bombolla. El nostre pare de Montfort era un expert a anar a contracorrent en això. En una època en què la gent de bé apartava la mirada davant dels més miserables de la ciutat, ell feia exactament el contrari, perquè entenia que ignorar l'altre, tornar-lo invisible, és la més gran de les pobreses. Al final, canviar el món no va de grans discursos, sinó d'escoltar de veritat qui tens al davant i aixecar-te de la teva pròpia indiferència. Per ai...