Gabrielistes 1xDIA

Tria una postura que et resulti còmoda. Col·loca els palmells de les mans mirant cap amunt i fes 3 respiracions profundes inspirant pel nas i e s pirant per la boca. Seguidament aparta tots els teus pensaments i silencia la teva ment per complet. Imagina la teva ment com si fos un llac tranquil i calmat. Observa la profunditat de la respiració, el seu ritme, el so, el recorregut de l'aire respirat i des d'on respires. Després relaxa la teva respiració a mesura que relaxes teu cos. No permetis que els pensaments que puguin aparèixer t’ entretinguin. Quant veus que un pensament apareix deixa ’l anar tornant suaument l'atenció a la teva respiració relaxada. Desplaça ara la teva atenció al teu cor. El teu ésser i la teva pau interior es troben en el teu cor, no hi ha altre camí cap a la pau interior. Posa la teva mà dreta en el teu cor i sent- lo . Sent el batec del teu cor i permet sentir qualsevol cosa que vingui, acceptant tots els teus sentiments que sorgeixen i

Cada 30 de gener, des de 1964, se celebra el dia Escolar de la No violència i la Pau (DENIP) per recordar el llegat de Mahatma Gandhi el dia que es commemora l’aniversari de la seva mort. Es la història d'un home que volia parlar de la PAU. I va anar a la guerra per parlar de la pau, però els canons el van fer callar. Va anar a un camp de refugiats per parlar de la pau i la fam el va fer callar. Va anar a una residència d'avis a parlar de la pau i la soledat i l'aïllament el van fer callar. Va entrar en el món dels negocis a parlar de la pau i la "llei del més fort' el va fer callar. Es va enfilar a la muntanya més alta per parlar de la pau i l'aire contaminat el va fer callar. Va baixar a la vall més profunda per parlar de la pau i el riu emmetzinat el va fer callar. Cansat de rodar i rodar va tornar a casa i els seus no el van deixar entrar . Tenien por que els parlés de la pau. Sense esma, ben atuït es va preguntar, què faré? I la veu interior d'un

Els militars la defineixen com absència de guerra. Així, ells poden imposar la pau. Però, quan hi ha  fam , hi ha pau? No. Aleshores, la pau és absència de violència i és cooperació internacional en els àmbits polític, econòmic, social, cultural... Però si hi ha violència  a la llar contra les dones, no hi pot haver pau... Per tant, la pau suposa cooperació i no discriminació tant a nivell individual com mundial. Però si degradem el  medi ambient , la pau no és duradora. Així doncs, la pau és la situació en la qual no hi ha  violència , directa ni estructural, tant a nivell personal com col·lectiu i, en canvi, sí que hi ha cooperació en les relacions socials entre persones i grups humans i amb els seus ecosistemes. Fundació per la Pau I vosaltres, què contestaríeu si us preguntessin  què és la pau ?

"Sempre que alleugis el dolor d'un altre ésser humà, la teva vida no serà en va", va escriure Helen Keller,  escriptora, oradora i activista política americana.    No hi ha dubte que ella entenia el que era el patiment emocional, ja que als dinou mesos d'edat, una malaltia la va deixar completament cega i sorda. No obstant això, una mestra compassiva, Ann Sullivan, li va ensenyar a llegir i escriure en braille, i, més endavant, a parlar. Ann sabia molt bé el frustrant que era lluitar contra una discapacitat física, ja que ella mateixa estava gairebé cega. Però amb paciència va idear una manera de comunicar-se amb la Helen, que consistia en "lletrejar" les paraules en la mà d'aquesta. L'empatia de la seva mestra va impulsar a Helen a dedicar la seva pròpia vida a ajudar els cecs i els sords. Com s’havia hagut d'esforçar molt per superar la seva discapacitat, es compadia dels que es trobaven en circumstàncies similars i desitjava ajudar-los. A

En los vértices del tiempo, donde muere la razón Deberíamos amarnos, pero no Preferimos pelearnos por no mezclar los colores Clases, credos, pensamientos, religiones Qué me importa, a quién le rezas O qué santos te bendicen Yo tan solo veo las flores No el color de sus raíces Hoy el cielo, en mi lucha, es quitarme para siempre esas gafas que se usan, para convertir en gente a cada persona que ves. Si decido llamar raro al diferente es porque no me quiero ver No haré caso al pensamiento, me limitaré a escuchar Todos sus sucios intentos de juzgarte Todas sus quejas e insultos, las convertiré en indultos Simplemente porque no son realidad Mi enemigo sólo y simplemente es El que no me deja ni reconocer Que tras la cortina de humo, vi consumo sideral No se puede ver en plano cenital Es porque no me quiero ver La vida cal afrontar-la sense prejudicis, aquesta és la filosofia que transmet aquesta cançó. No és un misatge nou, Pau, l'autor de la Carta als G

La voluntària més veterana de la Creu Roja és la massatgista Concha Herrera, de 102 anys. D'origen c eut í i cordovesa d'adopció, és un exemple de superació i voluntariat Concha Herrera va rebre el seu primer consell per a un bon massatge a mitjans dels anys trenta. Va ser a l'antic Sàhara espanyol. Ella acabava de fer 18 anys i l'hi va donar un professor hindú que li va ensenyar "a prémer els músculs molt fort perquè s'assabentessin". "Veus, així, fort, fort, que s'assabentin bé", diu mentre agafa la mà i prem els tendons amb una energia inusitada per a una dona de 102 anys. En un fred matí cordov è s, la voluntària més veterana de la Creu Roja es col·loca un a armilla vermell a i treu ímpetu de les seves entranyes per donar massatges als usuaris, entre ells diversos nonagenaris, en un centre de dia de la ciutat al qual hi van persones grans amb autonomia per menjar i esbargir-se -. "Ajudo amb molt de gust en el que sigui, a qui

Pots començar tancant els ulls i fent un parell de respiracions profundes, deliberades, i després permetre simplement que la respiració flueixi al seu ritme natural. Observa la sensació de frec de l'aire a les narius   uns instants i, quan estiguis preparat, pensa en una persona, a la que estimes, per la qual t'interesses o preocupes i sents tendresa o calidesa, visualitzant la seva imatge en la consciència. Observa la sensació que sents al connectar amb ella ara, encara que no estigui amb tu, i en silenci ves donant-li les gràcies: per tot el que fa per tu, pels moments agradables que compartiu, encara que siguin petites coses, simplement per existir i per estar present en la teva vida. Estigues uns minuts en aquests sentiments d'agraïment, apreciació i calidesa observant l'efecte de la respiració a la zona del cor i en el cos. Quan estiguis llest, pots obrir els ulls.

El crític sabia que havia de provar la famosa sopa Bisque d'aquell restaurant, que tothom deia que era excel·lent, ell no podia deixar passar l'oportunitat, sabia que al llarg de la seva vida havia provat innombrables vegades aquella sopa i coneixia la recepta, certament molts no seguien els passos i aquella exquisidesa creada a partir de crustacis com la llagosta, era moltes vegades un error incommensurable. Es va dirigir al restaurant, a la part baixa del barri de Lió a París, va entrar i immediatament es va apropar a la taula, que estava ubicada al centre mateix, tenia unes estovalles verd poma i un gran llumenera encesa al centre, el cambrer el va veure seure i amb urgència el va atendre. Immediatament va demanar el nom de xef i que li portessin la famosa sopa acompanyada amb un vi Mouton Cadet de l'any 2004, i va suggerir que anava a mesurar el temps d'atenció i la velocitat de servei. El cambrer va entrar a la cuina i va explicar tot el que havia passat al

No. Mai em van agradar les sabates del pare; tan rígides, tan dures, tan negres i grans, que aquella vegada que me les vaig provar, el taló quadrat i compacte feia el soroll suficient perquè sentís por. Així que, tot e s dues sabates les amagava sota el llit, sobretot per no veure -les . Eren uns petit s monstr e s acusadors, perquè em feien mal quan ell les buscava per tots els racons de la casa. En canvi les sabates de la mare, gairebé em quedaven bé. Estaven fet e s de fantasia i color s . Jo em pujava als seus talons i somiava ser gran per penjar-me de la lluna i potser passejar per algun núvol, potser, per això em posava de puntetes o emplenava de cotó seu calçat. Però el que de veritat em reconfortava, era posar-me les sabatilles de casa del meu avi; càlides i flexibles que sempre m’ abraçaven els peus, quan la vida arribava amb ràfegues d'aire fred i volia congelar els somnis. De totes maneres, el que em fascinava, era caminar descalça. Encara ara . És difícil p

L’empatia, com la defineix Brene Brown (Doctora en Psicologia i investigadora a la Universitat de Houston) és l'habilitat que alimenta la connexió entre les persones. Perquè empatitzar, en molts moments significa escoltar, simplement escoltar, sense necessitat de "arreglar" res, dir simplement " T’ entenc, encara que no sé què dir". Significa connectar amb la realitat que aquesta persona està vivint, reconèixer la seva vulnerabilitat (el que està vivint, les seves emocions, ...) perquè reconec i entenc aquesta vulnerabilitat en mi mateix. Perquè aquesta connexió sigui real i permeti crear un pont real cap a l'altra persona, requereix: Mantenir la perspectiva per reconèixer aquesta veritat com la veritat d'aquesta persona : no necessàriament hem d'estar d'acord, ni compartir-lo, però la reconec i entenc. No emetre judici: respectar la seva veritat, sense pensar ni passar-ho pel sedàs del meu sistema de valors i creences. Reconèixer les emoc

Miles de sombras cada noche trae la marea, navegan cargaos de ilusiones que en la orilla se quedan. Historias del día día, historias de buena gente. Se juegan la vida cansaos, con hambre y un frío que pela. Ahogan sus penas con una candela, ponte tu en su lugar, el miedo que en sus ojos reflejan, la mar se echo a llorar. Muchos no llegan, se hunden sus sueños papeles mojaos, papeles sin dueño Muchos no llegan se hunden sus sueños papeles mojaos, papeles sin dueño Frágiles recuerdos a la deriva desgarran el alma, cala to los huesos el agua los arrastra sin esperanza. La impotencia en su garganta con sabor a sal, una bocanada de aire le da otra oportunidad. Tanta injusticia me desespera, ponte tu en su lugar, el miedo que en sus ojos reflejan, la mar se echo a llorar. La cançó comença parlant de que els immigrants arriben aquí sense cap esperança. Parla també de que es juguen la vida treballant, amb condicions lamentables. També vol dir que tenen moltes histo

EL XEF JUANMA: Juan Manuel Barrientos València conegut al món gastronòmic com Juanma i @juanmaelcielo va néixer a Medellín el 16 de juny de 1983, és un xef colombià, empresari i líder de pau. És el creador i fundador de la cadena de restaurants ElCielo (Medellín, Bogotà, Miami). És un dels 5 xefs del món amb més influència i seguidors a les xarxes socials. Amb el compromís d'anar més enllà i a ajudar a "cuinar la pau de Colòmbia" i amb la ferma convicció que aquesta pau es construeix unint als colombians, Juanma va conformar fa diversos anys La Fundació ElCielo, gairebé des de la fundació del seu primer restaurant , la qual ha estat una de les pioneres a Colòmbia a involucrar el tema de la pau amb la gastronomia. La Fundació és un lloc on es capacita en cuina (i les diverses àrees que componen la culinària) a soldats ferits per mines antipersona o en combat, ex guerrillers, ex paramilitars, perquè estiguin preparats en un ofici que els serveixi per treballar en la vida

Pot ocórrer un miracle més gran que veure a través dels ulls de l'altre per un instant? (Henry David Thoreau) Posa't còmode amb l ’ esquena recta i tanca els ulls. Porta la teva mirada al centre del teu front. Deixa que la teva llengua descansi suaument sobre el paladar. Respira profundament. Connectant amb les sensacions del teu cos, observa el teu cos. Segueix respirant lenta i profundament. Recorda com va ser el teu dia d'ahir; quantes vegades vas somriure, a quantes persones amb les que et vas creuar els vas regalar un somriure, a quantes persones els vas oferir un gest d'amabilitat, vas ajudar a algú ?, a quantes persones vas fer passar una estona agradable. Treballar una mica l'empatia és sentir des del més profund del cor, veure que no suportes el patiment dels altres, i és sentir la necessitat de fer alguna cosa per alleujar- lo , és plorar amb el que plora, riure amb el que riu. Ara observa't al davant teu com si fossis un reflex d'un mirall. Es

(el professor/a ha de llegir les frases aturant-se entre una i l’altra) Posa't còmode / a, tanca els ulls i concentra't en la respiració. Nota com l'aire entra i surt lentament del teu cos. L'aire entra i surt. Fixa't en el ritme de la teva respiració. En els teus batecs cardíacs. En el pes dels teus braços i cames. Ara vull que et concentris en les següents afirmacions: Faci el que faci potser no he pogut fer més del que fet. He de deixar que els pensaments i les emocions vinguin quan vulguin i se’n vagin quan vulguin. Estaré com sigui però seré jo mateix, no trair é el que considero que és correcte fer i ho faré . El gran repte que faré és canviar la paraula "però" per la paraula "i". "Faria això però tinc por" per "faig això i tinc por". Sento les meves emocions tal qual i actuo com crec que he d'actuar. Triar sense donar raons per triar una o altra opció. Es requereix una elecció més que una decisió. Passar

Li va confessar al savi que estava cansat. Havia començat amb gran força el seu voluntariat amb nens deficients mentals. S'havia entregat amb força i ara se sentia buit, sense ànim per continuar. L'ancià el va mirar amb simpatia i li va dir: - Ens passa que confonem entusiasme i compromís. L'entusiasme és com un foc de palles. S'encén amb gran força, però acaba de seguida. El va mirar als ulls i va prosseguir: - Ets jove i és normal que confonguis l'entusiasme amb el compromís. Contempla la vida. Ella t’assenyalarà el camí. Quan sàpigues quin has de seguir, has de comprometre't a seguir-lo amb constància. L'entusiasme és passatger. El compromís és per a tota la vida. Sé que als joves d'avui us fa por aquest "per a tota la vida". Però no dubtis que si et compromets amb el teu veritable camí, aniràs trobant les forces, els punts per refer-te, les persones que t’estendran la mà i t'ajudaran a seguir endavant ... (adaptat del Rincón