Gabrielistes 1xDIA

Vivim en una societat plena de soroll. Pensa per un moment en la quantitat de sorolls que ens envolten cada dia: cotxes, telèfons, alarmes, timbres, anuncis. Però a més a més sembla que no sabem viure sense sorolls i ens inquieta el silenci: necessitem posar música o sortir on hagi soroll per no sentir-nos sols, o per oblidar les nostres preocupacions i inquietuds, les quals sentim amb més força quan no hi ha sorolls. A més dels sorolls externs, també tenim sorolls interns: tensions, problemes inquietuds, tasques pendents. Conectarem avui, en silenci, amb aquests sorolls interns, a fer-nos conscients dels obstacles que no ens permeten comunicar-nos degudament o que no deixen que escoltem els altres... Un cop detectats aquests obstacles podeu compartir-los, si voleu, amb el grup.

Els col·legis gabrielistes ens hem adherit al Projecte EMPREMTA CO4 de l'organització Justícia i Pau. El seu objectiu és aconseguir un model cooperatiu d'educació per als ODS en el marc de l'ecologia integral i la justícia global que generi una petjada (CO)4, (COnsciència, COherència, COMPROMÍS i CONSTÀNCIA) en tots nosaltres, al nostre centre i al nostre entorn. Per a aquest curs, volem incrementar la COnsciència i generar canvis en el nostre estil de vida que suposin una reducció de la petjada ecològica i una major implicació en la transformació social, fomentant la participació activa dels nois i noies als espais de presa de decisions. Per això comptarem amb alumnat i professorat voluntari a cada col·legi que ens anirà guiant en aquest camí. Estigueu alerta: s'acosten canvis! Junts construirem un món millor! “¡Elijamos cambiar! Avancemos con los jóvenes hacia estilos de vida más sencillos y respetuosos del medio ambiente. Y recemos para que todos tomemos las decision

El projecte de l’Hospital de Campanya a la parròquia de S anta Anna de Barcelona–ubicada a l’antic monestir romànic-gòtic- comença el 17 de gener de 2017.  És un Projecte que vol acollir a persones sense llar. El principal objectiu és  acollir, acompanyar, protegir, promoure i escoltar a les persones en situació de vulnerabilitat que per  nosaltres són persones acollides. Oferim l’oportunitat de poder comptar amb un menjador social on es dóna de menjar a aproximadament unes 150 persones de forma diària.(esmorzar, dinar i sopar). També disposem de diferents serveis per afavorir la promoció de la salut de les persones acollides, treball social, servei mèdic, atenció psicològica, orientació laboral, atenció social i assessorament per persones en situació administrativa irregular i un servei de dutxes. Tots aquests serveis es posen a l’abast de totes les persones acollides.  Tots aquests serveis funcionen gràcies a la col·laboració entre l’equip de les persones voluntàries i professionals.

"Laudato Si", és un rap que defensa el respecte per la natura, la casa comuna de totes les persones, que es veu amenaçada tantes vegades per l'acció irresponsable d'l'home. L'Encíclica Laudato Si' insisteix molt en que «tot està unit» és a dir en la total vinculació de tot el que existeix. I crec que podríem dir que igual que les molècules d'aigua que avui formen part del nostre cos, demà poden ser aigua d'un riu de muntanya o d'una claveguera, de la mateixa manera podríem dir des del punt de vista espiritual que tot en el món està unit; tot té conseqüències en tot; qualsevol bon pensament, paraula, acció sentiment, emoció que visquem, fem, sentim, treballem repercutirà positivament d'una manera potent i inimaginables en aquest ésser viu que és el nostre planet ... farà bé a Gaia, a la Humanitat, al Regne. Anem per feina perquè no podem perdre ni un minut davant els greus problemes socials i ambientals que té el nostre planeta. @pastoralsj

Coneixes el relat del cec Bartimeu?. Es trobava a la vora del camí per la seva malaltia. La trobada amb Jesús provoca en ell un salt de fe, convidat per les paraules "Coratge! Aixeca't que et crida". Bartimeu é s capaç de posar tota la seva confiança no en els càlculs previs que li diguin que tot sortirà bé, sino en aquell que el crida i que sap que l'estima.  A vegades un viu amb els ulls tancats. Ens percebem, com Bartimeu, asseguts a la zona de confort i sense capacitat per donar un salt per  inseguretat, por o comoditat...  Moltes vegades estem tancats en el nostre egoisme, buscant la felicitat allà on no hi és, perquè no veiem el camí. Estem com a mitges amb la vida: sense entrar del tot en el camí.  Hem de sortir d'aquest món que ens enlluerna amb mil i una cosa i no ens deixa veure l'essencial. Recobrar la vista ens demana identificar i allunyar-nos de tot allò que ens impedeix veure, o ens fa veure que no existeix.  Sovint, és la trobada amb l'altr

Electropolis és un curt realitzat al 2009 per 13 alumnes del Sheridan College, a Ontairo, Canadà. Una senzilla història, amb un inusual protagonista, l'homenet del semàfor, gravada al llarg de set mesos que ens deixa un preciós missatge: en ocasions per ser feliç cal sortir de la rutina i atrevir-se a ser diferent. El nostre homenet protagonista decideix sortir de la seva avorrida rutina de ninotet parat i en marxa que regula el trànsit, proposant una cosa inesperada que commociona i canvia la vida dels vianants. Això sí, com en la vida mateixa, ser diferent, l'actuar a contracorrent, fora del que la majoria dicta, no és entès a la primera ni acaba tan bé com caldria. L'important és ser conseqüent amb les nostres idees, sense fer mal a l'altre, però sense renunciar a la nostra manera d'entendre la vida que no té perquè ser la que ens marquin els altres. Vosaltres, estimats joves, esteu cridats a ser la llum en la foscor de la nit de tants companys que encara no cone

Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a la sorra del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s’adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien. No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada, procedent del mateix desert, xiuxiuejà: – El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot. El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert. – Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació. – Però com podria passar, això? – Deixant que t’absorbis el vent. – Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capda

Amb el premi Dones de Coratge, el Departament d'Estat dels Estats Units distingeix cada any la valentia de dones de tot el món. El març d'aquest 2021, se li va concedir a una missionera espanyola: Alícia Vaques Moro. La seva reacció a l'anunci de la concessió del premi va ser tan modesta com cal esperar d'una religiosa. Per què ella i no altres? "La meva vida és molt semblant a la de la majoria de les meves germanes. No sé per què m'ha tocat a mi però ho accepto amb gratitud pel que significa per a totes les dones que estan darrere i de vegades passen tan desapercebudes ". Què és la valentia?, s'ha preguntat des que el 8 de març va recollir telemàticament el premi. " Em sembla que el coratge és simplement amor en moviment, amor en acció. En el nostre cas és el que ens porta a fer coses que per a una altra gent són extraordinàries, és la passió que portem dins per la vida i per la gent necessitada", reflexiona. A la vida de l'Alícia, actua

La Jornada Mundial de les Missions es diu a Espanya "Domund". Se celebra el penúltim diumenge d'octubre, i ens recorda que formem part de la família universal de l'Església i que tots som missioners. Per què és necessari el DOMUND? Per explicar la tasca evangelitzadora que l'Església realitza en els territoris de missió. Per donar a conèixer la vida de les comunitats que constitueixen les Esglésies joves. Per fomentar les vocacions missioneres, així com la formació i la pregària de tot el poble de Déu. Per buscar l'ajuda econòmica que permeti sostenir a les Esglésies més pobres. Per donar a conèixer les Obres Missionals Pontifícies com a instrument del Papa per a la missió Els missioners no poden deixar de parlar del que han vist i sentit ... I tu? "Tot el que hem rebut, tot el que el Senyor ens ha anat concedint, ens ho ha regalat perquè ho posem en joc i ho regalem gratuïtament als altres". (Del Missatge de papa Francesc per al Domund 2021)

Ahir, 17 d'octubre es va celebrar el Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa. Segons dades de el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, a nivell mundial, més de 800 milions de persones encara viuen amb menys de 1,25 dòlars a el dia i molts no tenen accés a aliments, aigua potable i sanejament adequats. "En un món caracteritzat per un nivell sense precedents de desenvolupament econòmic, mitjans tecnològics i recursos financers, és un escàndol moral que milions de persones visquin en l'extrema pobresa", tal com s'assegura en el prefaci sobre els principis rectors de l'Extrema pobresa i els Drets Humans. La pobresa no és només una qüestió econòmica. Per aquest motiu, hem de deixar d'observar-la exclusivament com una falta d'ingressos. Es tracta d'un fenomen multidimensional que comprèn, a més, la manca de les capacitats bàsiques per a viure amb dignitat. La pobresa és en si mateixa un problema de drets humans urgent i és

Ho hem vist aquests dies a les notícies. Famílies que, sota l'amenaça del volcà, estan obligades a entrar en els seus habitatges i recollir, sota la pressió del cronòmetre, el que volen emportar-se, sabent que tota la resta quedarà abrasat i sepultat per la lava. Estremeix, atabala, inquieta... Imagina que et diguessin que tens quinze minuts per emportar-te el que poguessis de casa teva. Només un quart d'hora per recollir la vida. Què és el primer que et ve al cap? Les coses materials? Les més emotives? Ets més pràctic? Més idealista? Et pesa més la quantitat i busques la manera de carregar amb tot el possible, o vas directament a agafar dos o tres coses? Potser el que facis en aquesta situació diria també molt de tu. T'agobies? Et bloqueges? T'hiperactives? T'ensorres? Et queixes? Busques culpables? Mantens l'esperança? Col·labores amb altres per multiplicar l'eficàcia? Sé que intentar posar-se al lloc d'altres, especialment d'altres que són víctime

En la dinàmica del dia d'avui recorrerem el nostre camí cap a l'interior a través de la identificació de les nostres emocions. Per això, aturem un moment la nostra activitat quotidiana i, col·locant la mà dreta sobre el cor, identificarem l'emoció present en nosaltres mateixos en aquest moment. Ens donem temps per identificar-la. Un cop prenem consciència d'ella, l'observem i atenem als pensaments que ens apareixen, sense jutjar-nos Finalitzarem la dinàmica compartint amb els companys l'emoció sentida. Música per ambientar:  https://youtu.be/BsW7Nr4H1tE

(Article de l'11-10-21. Val la pena fer una reflexió des d'aquestes paraules) L'extraordinària força desfermada pel volcà de la Palma està sent colpidora. Estem davant el major fenomen destructiu natural que han viscut les illes en la seva història moderna, amb una erupció que està causant un dany desconegut abans en la història dels volcans de les illes. Ningú recordava un escenari tan imprevisible, tan espantós. En pocs dies, les escòries i els rius de lava han sepultat la història, el projecte vital i els somnis de centenars de famílies, destruint construccions i hortes aixecades sobre el sòl volcànic per l'esforç de generacions, transformant la roca calcinada en fèrtils plantacions, masos i barriades. La lava imparable ha devastat centenars d'habitatges, al costat de finques, estables, comerços, infraestructures o edificis públics sobre els quals ha girat la història de molts barris, de moltes persones els pares, avis i besavis dels quals, van aixecar, en la fal

  Aquesta advocació mariana prové de l'aparició més antiga de la Santíssima Mare de Déu. La tradició explica que al voltant de l'any 40, la Mare de Déu se li va aparèixer en "carn mortal" a l'apòstol Jaume el Gran, a la vora del riu Ebre, quan ella encara vivia a Efes. L'apòstol, seguint el manament de Jesús d'anar per tot el món a predicar l'Evangeli, havia arribat fins a Espanya, però es trobava desanimat pels problemes per evangelitzar aquella regió. Animat per aquesta aparició, i per mandat de la Verge, en Jaume al costat dels set primers convertits d'aquell lloc van edificar una primitiva capella de tova a la vora del riu Ebre. En aquella capella van col·locar la columna de jaspi que la Verge els havia deixat com a testimoni de la seva visita, aquesta columna és coneguda popularment com «el Pilar», i encara avui és venerada en aquell lloc. Aquest testimoni està plasmat en un manuscrit de 1297, època en què va començar la devoció a aquesta advo

No ens enganyem, a tots ens agradaria congelar el temps però la vida no va d'això. L'estiu se'ns ha anat, igual que molts altres, amb la motxilla plena de vivències que si tornen ho faran en forma de difús record. En canvi la tardor ens acompanya amb nous canvis, amb nous salts al buit, amb nous moments... Quanta vida per davant. Quanta esperança. La cançó ens parla d'això i ens regala unes preguntes molt personals que ens interpel·len en cada pas del nostre camí. Quina és la teva resposta? I wonder                                  Em pregunto What am I to do                         Qué haig de fer What am I to say                        Qué haig de dir What am I to be                        Qué haig de ser  

A l'Evangeli es parla de persones que ho van deixar tot per seguir a Jesús. I jo et pregunto: Quin és aquest somni pel qual deixaries tota la resta? Com conèixer-lo? Quant de temps dediques a descobrir-ho? L'estona del matí, de la tarda, de la nit? ¿L'estona que et sobra al final del dia? Com veus, és una pregunta que comporta més preguntes. A totes elles les uneix una mateixa pregunta, que mou a cadascú cap endavant. Aquesta pregunta canvia de persona a persona i resideix en el fons del nostre ésser. Alguns la coneixen des que són petits i altres triguen una vida sencera en conèixer-la. És una pregunta que és, a el mateix temps, una invitació, un misteri que tanca més misteri i un salt al buit. Ser valents per descobrir quina és aquesta pregunta i, alhora, anar responent-la al llarg de la vida és el més temible i, alhora, el millor que hi ha. I jo, de nou, et pregunto: De què serviria que el camí fos recte? Què aprendríem si no arrisquessim, si no ens equivoquéssim, si no

  Si no persegueixes els teus somnis ells et perseguiran a tu. Aquesta és l'original premissa del curt d'animació I Wish... La història va de perseguir els nostres somnis i de com habitualment no ho fem perquè ens deixem portar per la feina i la rutina. Per això el curt recrea un univers en el qual, quan una persona vol alguna cosa, aquest desig es manifesta a través d'una còpia etèria de si mateix que li mostra que seria molt feliç si complís aquest anhel. El desig més gran del protagonista és viatjar i com no ho fa, aquest desig es manifesta i comença a tocar-li els nassos recordant-li: "Que tu volies viatjar, que tu volies viatjar...." i així fins que el protagonista ha de prendre una decisió ". Tot sembla impossible fins que es duu a terme. Nelson Mandela

En ocasions els sorollosos visitants causaven un veritable enrenou que acabava amb el silenci del monestir. Allò molestava bastant als deixebles; no així al mestre, que semblava estar tan content amb el soroll com amb el silenci. Un dia, davant les protestes dels deixebles, els va dir:       -El silenci no és l'absència de so, sinó l'absència d'ego. Ens hem acostumat d'acompanyar-nos contínuament amb el soroll i les il·lusions. Donem molt importància al que creiem ser i podem arribar a ser en el futur, al que opinen els altres de nosaltres, als pensaments en el nostre cap que en realitat no tenen res a veure amb nosaltres. Arribem a tal extrem que ens pot fer por el silenci ... no volem obrir aquesta porta que ens pot portar de tornada al que realment som. També ens espanta la lentitud i "el no fer res" pel mateix motiu ... De qui fugim quan sempre anem de pressa?

Solo sé cómo se llama Que si nació hoy, que si nació ayer, que si nació aquí, que si nació allá. Que si murió a los 33, que si murió a los 36, que cuántos clavos, que cuántos panes y pescados. Que si eran reyes, que si eran magos. Que si tenía hermanos, que si no tenía. Que dónde está, que cuándo vuelve. Yo lo único que sé es que... A mí me tomó de la mano cuando más lo necesitaba. Me enseñó a sonreír y agradecer por las pequeñas cosas. Me enseñó a llorar con fuerzas y dejar ir. Me enseñó a despertarme saludando al sol y a acostarme con la cabeza tranquila. A caminar muy lento y muy descalza. Me enseñó a abrazar a todos y a abrazarme a mí. Me enseñó mucho, me enseñó todo. Me enseñó a quererme con ganas. A querer a quien tengo al lado y a darle la mano. Me enseñó que siempre me está hablando en lo cotidiano, en lo sencillo, a manera de mensajes y que para escucharlo, tengo que tener abierto el corazón. Me enseñó que un gracias o un perdón lo pueden cambiar todo. Me enseñó que la fuerza

 «Ens hem equivocat. Hem de canviar de forma de vida perquè sigui possible viure segons el criteri oposat: que allò que és bo per al món serà també bo per a nosaltres. I això exigeix ​​que fem l'esforç de conèixer el món i aprendre el que és bo per a ell. Hem d'aprendre a cooperar amb els seus processos i a sotmetre'ns als seus límits. I encara més important, hem d'aprendre a reconèixer que la creació està prenyada de misteri, que mai arribarem a entendre-la del tot. Deixar de banda l'arrogància i obrir-nos a l'admiració. Recuperar la noció de majestat a l'hora d'observar la creació i la capacitat de venerar la seva existència. No tinc cap dubte que només mitjançant la humilitat i la reverència davant del món la nostra espècie aconseguirà seguir habitant-la. » Wendell Berry, (El foc de la fi de l'món) Avui, se celebra Sant Francesc d'Assís, "l'home de la pobresa, l'home de pau, l'home que estima i protegeix la Creació". Ell

  Vam començar la setmana recordant migrants i refugiats i la acabem amb un cant a la fraternitat que ens recorda que en aquesta germana Terra tots som germans. És una cançó que ens convida a obrir les nostres portes, els nostres braços, les nostres llars, les nostres entranyes per donar cabuda a l'acollida de qui arriba, de qui ens ofereix un altre punt de vista, de qui ens ensenya una altra manera de sentir, de qui ens provoca una altra manera de mirar, de qui ens suscita aquella nova pregunta o ens dibuixa aquella incertesa que ens impulsa a nous intents, potser encara no imaginats, que ens llancen a descobrir altres maneres de ser i d'existir. Dir "germà" ens endinsa en el terreny comú de la humanitat, de l'ésser persona, de l'ésser humà, de ser -en definitiva- més enllà de la raça, el color, la nacionalitat, l'espiritualitat o la creença.