(Tanca els ulls i escolta el text prenent consciència del sentit que tenen les inspiracions i les espiracions) Inspirar la vida Quan s’incorpora l’aire en cada inspiració, comença de nou una funció vital que oxigena la sang i possibilita la vida de l’organisme. En cada alenada, puc pensar en la vida que m’arriba de fora i permet que jo sigui. Puc fer-me conscient, en darrer terme, d’Aquell que va insuflar la vida, associant-me d’aquesta manera al do de cada instant, com una nova creació. Viure és acollir l’equilibri inestable i fràgil que som. En el miracle permanent de la respiració, això s’expressa amb claredat i, quan en som conscients, brolla l’agraïment. Expirar el sobrer Cada vegada que deixes anar l’aire treus de tu allò que no necessites, allò que no has d’acumular, allò que et pesa i no et permet créixer. Si perllongues la teva expiració, més que la inspiració expresses el teu desig de fer fora, suaument i ferma, el que no et construeix. Així mateix, allargar una m
I, de vegades, tot és tan senzill com escoltar el vent que bufa per nosaltres i estendre amb força les ales.