Fa més d'un mes que em van començar a oferir el Nadal. Com sempre, és el supermercat on faig la compra el primer que m'ho anuncia: els suggeridors massapans, torrons i altres productes nadalencs. Després m'ho va dir la televisió, que em va incitar a comprar-me tot allò que no necessito. I l'últim anunci fa uns dies als aparadors de les botigues, i als llums que “adornen” els nostres carrers, per si no em quedava clar. Són senyals que un Nadal és a prop. És temps de diversió i de desfasament en una macro festa l'última nit de l'any que fa 364 dies que esperem. Temps de donar-te aquest caprici que fa temps que esperes. Temps de ser l'oncle més important per regalar l'última cosa. Temps d'engolir tot el que hi hagi a sobre de la taula. És temps de Nadal. Al costat d'aquests lluminosos senyals, n'hi ha d'altres de més discretes, que ningú anuncia. Històries que parlen d'aquella nit de Betlem, d'una Bona Notícia (aquells dies i al segl
I, de vegades, tot és tan senzill com escoltar el vent que bufa per nosaltres i estendre amb força les ales.