Passa al contingut principal

RELATS: La petita paràbola del silenci.

La petita paràbola del silenci.
"Què aprens en la teva vida de silenci?". Va preguntar el caminant a un monjo. El monjo, que en aquell moment estava traient aigua d'un pou, li va respondre: "Mira al fons del pou. Què veus?". El caminant va obeir la proposta del monjo, i va treure el cap curiós al brocal del pou. Després d'observar bé va respondre: "Només veig una mica d'aigua remoguda".
"Atura't un instant en el teu camí, germà, li va dir el monjo. “Contempla silenciós i serè el cel i les muntanyes que envolten el nostre monestir, i espera ...".
Tant el monjo com el caminant es van entretenir contemplant en silenci durant una estona, que no es va fer llarga, la bellesa enlluernadora de l'entorn. El sol llevant destacava el perfil de les muntanyes al fons blau intens del cel. "Germà ... torna ara a mirar el pou. Què veus?". "Ara veig el meu rostre reflectit al mirall que m'ofereix la serenitat de l'aigua", va contestar el caminant. "És això, germà, el que jo aprenc en la meva vida de silenci. Vaig començar reconeixent el meu rostre reflectit en les aigües remansadas del pou cada vegada que m'acostava per omplir el meu càntir d'aigua. Després, a poc a poc, vaig anar descobrint el que hi ha més a sota de la superfície, fins arribar a entreveure les petites herbes que creixen al costat de les parets excavades en
construir el pou. i en els dies en què l'orientació de la llum del sol m'ho permetia, i l'aigua estava especialment cristal·lina, vaig arribar a veure les pedres del fons i fins les restes d'un càntir trencat i oblidat que havia caigut fa anys i va quedar allà. Em preguntaves què aprenia en el silenci. Aquesta és la meva resposta: vull descobrir la profunditat de la meva ànima, el racó més profund del meu cor, i de la meva pròpia vida. Vaig venir al monestir buscant Déu, perquè sabia que Ell m’embolicava amb la seva presència. I cada vegada vaig comprovant amb més claredat que Déu també està en el més profund del pou, com ànima que dóna sentit i color, llum i vida a tot aquell que treu el cap a l'interior del propi pou amb el desig de buscar-lo ".

Comentaris

  1. Josep Martí 2B ESO ripollet28 de novembre del 2019, a les 8:14

    L'allargada del text no permet entendre el contingut del que s'intenta explicar. Hem invertit el temps en la lectura acurada del text.

    ResponElimina
  2. Michelle Asuart 2B ESO ripollet28 de novembre del 2019, a les 8:19

    La lectura reflecta que el pou es el que esta mès amagat en la nostra anima, tots els nostres sentiments i pensaments. Per això al final diu de que vol treure el seu pou interior o que vol buscar-lo.

    ResponElimina
  3. Marc Josep Galbarro V 2B eso Ripollet28 de novembre del 2019, a les 8:19

    El text ha sigut molt llarc i no s'ha entes gaireve res del que es suposa que volia explicar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies