Quatre monjos es van retirar a un monestir al cim d'una muntanya allunyada per dur a terme un entrenament espiritual intensiu. Es van establir a les cel·les, van demanar que ningú els molestés al llarg dels set dies de retir i es van autoimposar el vot de silenci durant aquestes jornades. Sota cap concepte obririen els llavis. Un novici els serviria aquells dies com a assistent.
Va arribar la primera nit i els quatre monjos van anar al santuari a meditar. El silenci era impressionant. Cremaven vacil·lants els llums de mantega de iac i feia olor d'encens. Els monjos es van asseure en meditació. Van transcórrer dues hores i, de sobte, va semblar que una de les làmpades s'havia d'apagar.
Un dels monjos, dirigint-se a l'assistent, va dir:
–Estigues atent, noiet, no deixis que la llàntia s'apagui.
Aleshores, un dels altres tres monjos li va cridar l'atenció:
–No oblidis que no s'ha de parlar durant set dies, i menys a la sala de meditació.
Indignat, un altre dels monjos va dir:
–Sembla mentida! No recordeu que heu fet vot de silenci?
Aleshores, el quart monjo va mirar recriminatòriament els seus companys i va exclamar:
–Quina llàstima! Sóc l'únic que manté el vot de silenci.
Conte tibetà
La història ens mostra com van trencant el vot un monjo darrere l'altre perquè estan tan ocupats a observar els errors de l'altre, que no miren els seus. Si cadascú s'hagués ocupat de conservar el seu vot i no haguessin tingut en compte al monjo el seu error, només el primer monjo l'hagués trencat i, en no ser recriminat, haguessin aguantat tots en silenci. Per què serveix recriminar a l'altre un error? La palla a l'ull aliè sempre es veu més gran, i és curiós com podem sentir la necessitat imperiosa de corregir l'altre sense pensar que potser fer-ho no serveixi per a res de bo.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies