El temps de Quaresma ens convida a fer un gir a les nostres vides perquè s'hi produeixi una veritable transformació. D'això també se'n diu conversió. Ara bé, per poder girar cal un eix sobre el qual fer el gir. Si no, correm el risc d'escampar-nos i d'abandonar el moviment per entrar en un altre estadi cinètic: la flotació; com una taca de "chapapote", que de vegades va a la deriva, i d'altres se l'enduu la marea.
Afirmat que necessitem un eix, esperar que aquest no siguem nosaltres mateixos. Perquè si l'eix som nosaltres mateixos aleshores no hi ha gir, només contorsionisme (moviment anòmal del cos o de part d'ell, que origina una actitud forçada i de vegades grotesca, diu el diccionari de l'Acadèmia). Grotesc, ridícul, això és el que aconseguim quan pretenem canviar-nos nosaltres mateixos. Actituds forçades, no interioritzades, que acaben per desaparèixer, o encara pitjor, per enquistar-se.
La Quaresma ens proposa com a eix al Déu de Jesús i ens convida a girar-nos. En primer lloc, del nostre narcisisme esgotador. Déu ens crida a escoltar els gemecs d'un món que pateix perquè ens girem i ens aturem: a auxiliar, a compartir. Se'ns convida, també, a girar-nos cap al silenci: sobren paraules, missatges, correus electrònics, veus... ens crida al desert. Per trobar-se amb nosaltres cara a cara. Se'ns convida, una vegada més, a girar del consum, no per estalviar, sinó per generar misericòrdia. No per gastar amb prudència, sinó per compartir, per donar, per buidar-nos. I com no, se'ns convida, també, a girar de la sospita a la confiança.
extr. José Ignacio García Jiménez, sj
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies