Intuïcions: Llibertat d'expressió?

[...] La veritat és que, quan estem camuflats entre la multitud que habita les xarxes, és molt fàcil «dir el que es pensa»; no tenir pèls a la llengua (o als dits que teclegen), però amb la cara tapada, amagats darrere d'un nom inventat i un tuit. Les xarxes, especialment algunes, s'han convertit en autèntics camps de batalla on cadascú està amagat darrere de la seva trinxera, disparant a matar.
El problema és que no tenim gaire clar això de la llibertat d'expressió. És clar que és bo que manifestem la nostra opinió sobre alguna cosa, sempre que aquesta opinió no falti a la veritat que vull transmetre ni falti al respecte a la persona a qui em dirigeixo. El problema és quan, o no escollim bé les paraules (creient que l'insult fa més contundent la nostra opinió), o el que no escollim adequadament és el context on dir-ho (són les xarxes un lloc per discutir temes d'interès? I , si no són d'interès, per què discutir?).
Pot ser excés d'avorriment, afany de protagonisme, un desig que a l'altre li vagi malament perquè a mi em va malament o, simplement, fastiguejar per fastiguejar. El que sí que és veritat és que, quan ens toca donar la cara i fer-nos responsables del que hem dit, ja no som tan «valents».
Assumir allò que es diu és símbol d'integritat. Però, normalment, qui ho assumeix, no ha dit res per dir-ho. Primer ha reflexionat; segon, ha elaborat la seva opinió; tercer, ha cercat les paraules correctes, el to apropiat i el context adequat; i quart, ho expressa a qui li ha dexpressar. I després, si s'ha de disculpar o retractar, ho fa perquè la seva intenció no és buscar la discòrdia, sinó la unió. És deixar entreveure una mica de si mateix, i també endinsar-se una mica a l'altre. Aquestes persones són les que comuniquen. [...]

Almudena Colorado @pastoralsj