Hi ha un orgull bo i necessari. Et pots sentir orgullós d'un èxit, d'un amic. O de tu mateix, quan has estat capaç de fer alguna cosa que val la pena. No es tracta de no valorar allò que un és, o allò que un fa. Però hi ha un orgull diferent, molt més destructiu. També es coneix com a vanitat, o com a supèrbia, o tantes altres maneres d'anomenar-lo. És aquesta mirada que col·loca a un mateix tan al centre, tan en un pedestal, tan inflat i content de si, que et fa cec –o indiferent– els altres. És estar encantat de tu mateix. És creure't el melic del món.
Vet aquí el problema. Perquè si el món es converteix en una competició d'egos, llavors no queda gaire espai per al diàleg, per a la trobada, per a l'amor (o només n'hi ha per a l'amor propi). Si només construeixes des de l'autocomplaença i la mirada a tu mateix, t'acabes tancant en una bombolla que t'aïlla. I aquesta bombolla, al final, i encara que ni te n'adonis, és una presó on estàs sol. Molt content de tu mateix, però tot sol.
Alternativa. Davant d'aquest orgull, la resposta és la humilitat. Es tracta de reconèixer i expressar, amb senzillesa, qui és un. Humilitat és agrair les capacitats i els talents –que les tenim–. I també reconèixer les assignatures pendents i els defectes –que també–. És la perspectiva suficient perquè la mirada et porti, més enllà de tu, als altres, allà on hi hagi trobada veritable.
adap. José María Rodríguez Olaizola,sj @pastoralsj
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies