Intuïcions: I si al final tots creiem en alguna cosa?

 

Culpa el karma quan alguna cosa se t'escapi de les mans. Hi ha d'haver alguna cosa. El Gran Arquitecte. El Club Bildelberg i els illuminati. La Força, l'energia, Hogwarts, la Màgia Antiga i els dracs. Jesucrist, Buda, Allah… Cada dia més opcions damunt la taula. Occident mai no ha tingut més coses a mà i no obstant mai no ha tingut les coses menys clares.

Les guerres de religió ja són coses del passat o de llocs molt remots i exòtics, i creure s'ha convertit en una cosa tan contracultural com irrellevant per al conjunt de la societat. Ja ningú no pregunta en què creus i com; ni tan sols a molts no els sembla importar en què es diferencia la vida d'un creient de la de qui es reconeix ateu o agnòstic. El debat religiós és moltes vegades gairebé folklòric i les expressions religioses són, moltes altres, una realitat privada.

I, no obstant, hi ha una tònica que es repeteix: segons un estudi de la Universitat de Kent recollit pel diari The Times, més del 70% dels ateus i més del 90% dels que es reconeixen agnòstics diuen, alhora, creure en alguna cosa. És que la dada parla per si mateixa. Ni tan sols en una època en què allò sobrenatural sembla prendre's seriosament en el camp públic, les persones que el formem podem evitar tenir-ho present.

Potser la pregunta ja no sigui, «Creus en Déu?», sinó, «En què creus quan dius que no creus en res?» El que no canvia, encara que passin els segles o les eres, és la pregunta que ve després: «I això, en què canvia la teva vida?»

Pablo Martín Ibáñez. @pastoralsj