Relats del món: Els pescadors i les pedres

Un grup de pescadors va notar que la xarxa que havien tret fora a l'aigua pesava molt. Plens d'alegria (doncs pensaven que estava plena de peixos), van començar a cantar i a ballar, i fins i tot van celebrar una petita festa.
Però en recollir la xarxa, van veure amb tristesa que no eren peixos, sinó pedres. Aleshores, van començar a lamentar-se i a plorar. Sentien ràbia, no tant per les pedres que van trobar a la xarxa, sinó per allò que havien esperat trobar i no van trobar.
No obstant, un dels pescadors, el més vell de tots, no plorava, ni maleïa, sinó que els va dir:
– Deixeu ja la tristesa i l'enuig. No serveix de res. Sapigueu que l'alegria té com a germana la tristesa. I així com vivim bons moments, també els hem de viure dolents de tant en tant.

Segons explica aquesta història, 'Els pescadors i les pedres', no es tracta de ser conformistes amb la vida, sinó d'acceptar les 'estocades' que ens arriben amb positivisme.

La vida no és un camí de roses: com més aviat entenguem que la vida és un equilibri de forces oposades, abans entendrem que no podem viure aliens a certs problemes. La joia ve de la mà de la tristesa i la felicitat, de la frustració. La vida no és plana, sinó que ofereix tota mena d'emocions contradictòries que hem de gestionar de la millor manera possible. La por ens pot portar a la prudència, l'enuig, a l'autoreflexió… La vida és una alternança de vaivens. Alegries seguides de tristeses i tristeses seguides d'alegries.