Tots necessitem, a la vida, algunes seguretats. I aspirem a unes condicions de vida dignes. És legítim intentar anar millorant una mica, fins a poder-nos donar algun caprici... Però, hi ha una línia que separa la necessitat veritable de l'excés. Hi ha una temptació molt humana, la de tenir-ne més, acumular, acaparar. Sembla que no n'hi ha prou mai amb el que un ha aconseguit. Tot és insuficient, i l'aspiració a acumular –riqueses, béns, relacions o experiències– es converteix en voracitat.
Quin és el problema? Que en algun punt d'aquest camí passa que deixes de ser amo per ser esclau. Els béns deixen de servir per allò que necessitaves, per esdevenir la teva cadena. La vida va girant al seu voltant, ia poc a poc la por de perdre pot més que la gratitud davant del que un té. A més, l'ànsia de posseir molt pot produir-se a costa que l'altre gairebé no tingui res, perquè no n'hi ha per a tants.
Alternativa. Davant l'avarícia, la resposta és el despreniment. Despreniment que és una forma de llibertat. Es tracta de tenir una mirada agraïda a la vida, una mirada que et permeti valorar allò que tens com un privilegi. I que et permeti veure'l en perspectiva, en un món on tants no tenen de tant. No es tracta de no necessitar res –això no és la nostra espiritualitat ni la nostra fe– però sí de no tornar imprescindible allò que en realitat és accessori.
adp. @pastoralsj
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies