Relats: Donar-ho tot

El deixeble es va acostar al seu mestre i li va preguntar amb l'ansietat de qui espera una resposta a l'alçada de la seva pregunta:

—Mestre, què és donar-ho tot?, com puc estar segur que no m'he reservat res de mi mateix quan em lliuro als altres?

El mestre, com tantes vegades, va començar a explicar-li una història:

—T’explicaré el que els va passar a tres voluntaris que un estiu van anar a l'Índia, a ajudar en un hospital de moribunds en una de les regions més pobres. Els tres tenien la mateixa tasca: tenir cura d'un sol malalt, curar-lo i acompanyar-lo, durant tot el dia.

—Entenc —va dir el deixeble.

—Doncs bé —va prosseguir el mestre—, un dia, un dels malalts li va preguntar al seu voluntari: "Escolta, per què fas tot això amb mi?, per què estàs netejat les ferides i et quedes aquí amb mi tanta estona?". El voluntari, armat de sinceritat, no es va poder amagar: "Ho faig per tenir una experiència, fa temps que em venia de gust viure una cosa així; no sé, alguna cosa que m'omplís i em fes sentir bé, ajudant els que no tenen tant com jo. Per això sóc aquí ". El malalt li va clavar llavors la mirada i... què penses que va sentir el voluntari?

—Sens dubte, vergonya... segur que no li va poder aguantar la mirada —va contestar el deixeble.

—Aquest voluntari no té un projecte de vida per donar-se als altres, ja que només busca l'instant intens i l'experiència viscuda. Ni dona ni rep.

—Sí... —va assentir el deixeble— i què li va passar al segon voluntari?

—El segon voluntari, mentre cuidava al malalt que li havien assignat, va escoltar la mateixa pregunta: "tant de temps aquí amb mi, tanta dedicació centrada en mi... vull saber què és el que t'ha portat des de tan lluny per dedicar-te a cuidar-me i acompanyar-me". Aquell voluntari es va quedar pensatiu uns segons i li va dir: "Crec que el que estic fent és el correcte. Cal pal·liar el mal i el dolor al món. Jo sóc un privilegiat i aquí viviu oprimits. El meu deure moral és fer desaparèixer aquesta diferència. Per això sóc aquí, amb vosaltres". El malalt li va tornar la mirada, va arrufar les celles i es va quedar pensatiu. Què penses que li passava pel cap?

—Potser pensaria que el seu cuidador estava justificant des de les seves idees, que realment feia el bé, però que a ell aquests valors no l'acompanyaven en el seu dolor —va respondre el deixeble.

—I, per tant, aquest voluntari tampoc ho estava donant tot, podem pensar —va sentenciar el mestre.

—Però ell ja té un projecte, actua per deure i solidaritat, no és això donar-ho tot? —va dir el deixeble, agitat.

—S’hi va acostant... escoltem al tercer voluntari i ho entendràs millor. Un dia el malalt a qui curava les ferides li va preguntar: "per què em cures i m'acompanyes en la meva solitud?" El voluntari, amb serenitat, va mirar-li als ulls i li va dir: "Ho faig per tu. Per això estic aquí, amb tu ".

—Això és! Aquesta és l'única resposta vàlida! —va cridar el deixeble—. Sí, així va respondre amb el cor, sens dubte ell sí que ho estava donant tot: es va fer petit per donar espai als germans.

—Així és, i aquesta compassió el va fer lliure per lliurar-se i no reservar-se res —va dir el mestre. Ara tu, ves i fes igual.

Sergio Gadea, sj