Enfocar: La mirada de l'amor i el perdó

 

La mirada és un llenguatge, una manera de comunicar. I en aquests temps en què hem d'anar tapats de nas cap avall, és EL llenguatge. I és bo que reparem en com anem posant els nostres ulls en aquells amb qui tractem en el nostre dia a dia, perquè la mirada dibuixa, marca a l'altre. 

Si sentim sobre nosaltres una mirada lletja, o directament ens deixen de mirar, es crea en nosaltres la creença que som allò que aquesta mirada (o absència d'ella) ens transmet. Així, una mirada dura ens pot fer sentir miserablement petits; una mirada carregada de retret pot fer-nos sentir com si haguéssim de demanar permís per continuar existint; una mirada freda ens pot fer sentir nus i vulnerables; una mirada de menyspreu ens pot fer creure que no som dignes de res i de ningú…

Certament, la mirada construeix. Quants i quantes n'hi haurà que han acabat sent el que tantes mirades li han dit que són, un dia i un altre dia? Quants i quantes han acabat amagats, apartats, desheretats d'aquesta societat perquè simplement se'ls va deixar de mirar? Aquestes preguntes ens porten a recordar el fill pròdig de la paràbola (Lc 15, 11-32) que, en el seu desig de reconciliar-se amb el Pare, es va preparar un discurs amb què plantar-se davant seu: «Pare, vaig pecar contra el cel i contra tu. Ja no mereixo anomenar-me fill teu…». Aquest «no mereixo» probablement tenia a veure amb la manera com ell esperava ser mirat a la tornada. No imagino la seva sorpresa, el seu alleujament i la seva immensa gratitud en trobar-se un Pare desitjós del seu retorn, que va sortir corrents a trobar-lo així que el va veure i que ni el va deixar acabar el discurs. Un pare que, probablement, portava sobre la cara la mirada de l'amor i el perdó, aquells que tots hem demanat alguna vegada.

Quan últimament penso en les mirades que rebo i també en les mirades que jo emeto, em pregunto... com em fan sentir?
Com de bé ens pot fer una mirada amable! Una mirada delicada i desperta, que aculli, que doni calor, que disculpi, que observi el teu interior, que et digui: «Explica'm, sóc aquí, t'estimo…».