Crisi és una paraula desafortunada que sona a derrota, a ésser humà fragmentat en mil trossos. És possible, però també podem percebre-la d’una altra manera: com un mode natural de viure, com la clau secreta de la vida. En la naturalesa tots els organismes travessen crisis, un canvi dóna pas a un altre, una estructura vella desapareix i en neix una de nova: la tija es fa flor, la flor es transforma en fruit.
Podem descriure la crisi de l’adolescència com a símptoma de creixement, no d’esgotament. Una crisi és això: risc i oportunitat. Risc de sucumbir, de veure’s estancat o aniquilat, i oportunitat de creixement, de renéixer a formes noves, que abans ni tan sols somiàvem.
Davant la crisi cal plantar cara als problemes sense ensorrar-te. Somriure, encara que costi. No cercar culpables, sinó solucions. Aixecar la vista i veure més enllà del que et pesa. Plorar si et fa falta, però per després assecar-te la cara i seguir endavant, que tants altres ploren, i potser sense tu no trobin consol. Confiar en algú, almenys una estona, i en Déu tot el temps.
Estar trist es bó
ResponElimina