..…no passa res. O, més ben dit, no és la fi del món. Pot ser per molts motius: un conflicte, algun fracàs, l'excés de treball, l'amor o el desamor, els exàmens que semblen abocar-te a un túnel, la recerca d'horitzons quan tot et sembla insignificant… Hi ha tantes raons per estar fastiguejat de vegades… Ara bé, a la vida hi ha un repte. No enfonsar-te quan se't torça una mica l'existència. No creure que és la fi del món. No caure en espirals de desànim en què sembla que trontolla la teva vida. I això la fa bella. Hi ha dies –o èpoques– en què tot va bé. I hi ha altres temporades molt més àrides, en què sembla que no puc més. Aleshores em sembla inevitable enfonsar-me, ensorrar-me, lamentar-me amb plor trist. Però, no és viure reconèixer que els moments bons no estan garantits, ni els dolents tenen l'última paraula? No cal perseguir allò que estimes, sabent que de vegades el camí no és fàcil?
Em pregunto: Sóc capaç de fer front a la contradicció, als moments més difícils, a la dificultat?
adap. @pastoralsj
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies