No. Mai em van agradar les sabates del pare; tan rígides, tan dures, tan negres i grans, que aquella vegada que me les vaig provar, el taló quadrat i compacte feia el soroll suficient perquè sentís por. Així que, totes dues sabates les amagava sota el llit, sobretot per no veure-les. Eren uns petits monstres acusadors, perquè em feien mal quan ell les buscava per tots els racons de la casa. En canvi les sabates de la mare, gairebé em quedaven bé. Estaven fetes de fantasia i colors. Jo em pujava als seus talons i somiava ser gran per penjar-me de la lluna i potser passejar per algun núvol, potser, per això em posava de puntetes o emplenava de cotó seu calçat. Però el que de veritat em reconfortava, era posar-me les sabatilles de casa del meu avi; càlides i flexibles que sempre m’abraçaven els peus, quan la vida arribava amb ràfegues d'aire fred i volia congelar els somnis. De totes maneres, el que em fascinava, era caminar descalça. Encara ara.
És difícil posar-se al lloc de l'altra persona però, un cop aconseguit, és imprescindible per a comprendre qualsevol postura. Tots i totes tenim una raó que explica el nostre comportament i només l'ajudarem si l’entenem: esteu d'acord?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies