RELATS: Cal anar més enllà

Cal anar més enllà
Durant tota la seva vida, la Carme havia pensat en si mateixa com una persona bona. De fet, coneixia poca gent tan bona com ella. Mai va trencar cap regla a l'escola. Mai va colpejar ni fer mal a ningú a l'escola, ni provocar xafarderies. Les seves qualificacions sempre eren acceptables i, en general, complia amb tots els seus deures. No es ficava amb la llei ni caminava per llocs insegurs. En poques paraules, era conscient del paper que li havia tocat jugar en el seu món i va ser bastant fidel a ell. Se li podria exigir més que això?
No obstant això, un dia va passar una cosa que no estava previst en el seu pla. Passejant pel parc de la ciutat, es va sentir impactada per l'enorme grandària del roure que hi havia al costat del llac. Es va quedar allà, admirant la seva bellesa, tot i tenir moltes coses a fer. Immediatament, li van venir ganes de ser com el roure: important, imponent, impressionant i el més gran de tots. Va pensar en com era ella de bona i va saber que anava per bon camí: destacaria entre totes les altres persones per la seva intel·ligència, per la seva rectitud, pel seu criteri, per la imatge de prestigi que ja s'estava formant al seu voltant. Seria com el gran roure i passaria a la història.
Però llavors li vaig preguntar a la jove: i, què és la grandesa?, què fa gran al gran roure? És la seva mida, la seva forma, el seu color, la seva força, la seva inamovibilitat? O és alguna cosa més? La vaig convidar a que ens acostéssim per estudiar-ho millor. A uns quants metres, la perspectiva era diferent: vam veure els seus fruits, que alimentaven a les aus; la seva ombra, que donava descans als vianants, que era llar per als nius, magatzem per als rosegadors i que donava estabilitat a terra on les seves arrels penetraven. Llavors, on radicava la grandesa del roure? En què es veia espectacular o en què la seva presència al parc beneficiava els que l'envoltaven?
Moltes vegades ens quedem amb la idea de grandesa d'aquesta jove: tenir èxit, ser carismàtic, ser admirat, tenir poder i manar. És el somni que ens hem construït en la ment, és la nostra idea d'una vida aconseguida, una vida feliç. No obstant això, el roure ens interpel·la perquè contradiu la idea acostumada del que hauria de ser un humà. El roure, per la seva banda, ens recorda que ningú es crea a si mateix i ningú es basta a si mateix, que necessitem relacionar-nos amb l'altre per créixer, que ens cal ajudar i ser ajudats per ser feliços.
El roure, sempre disposat a deixar que altres s'alimentin dels seus talents i capacitats, li va donar a entendre a la Carme que no n'hi ha prou en complir amb el deure de no causar problemes als altres. Que cal anar més enllà: cal servir.
D. Valera