Enfocar: Quinze minuts

Ho hem vist aquests dies a les notícies. Famílies que, sota l'amenaça del volcà, estan obligades a entrar en els seus habitatges i recollir, sota la pressió del cronòmetre, el que volen emportar-se, sabent que tota la resta quedarà abrasat i sepultat per la lava. Estremeix, atabala, inquieta...

Imagina que et diguessin que tens quinze minuts per emportar-te el que poguessis de casa teva. Només un quart d'hora per recollir la vida. Què és el primer que et ve al cap? Les coses materials? Les més emotives? Ets més pràctic? Més idealista? Et pesa més la quantitat i busques la manera de carregar amb tot el possible, o vas directament a agafar dos o tres coses? Potser el que facis en aquesta situació diria també molt de tu. T'agobies? Et bloqueges? T'hiperactives? T'ensorres? Et queixes? Busques culpables? Mantens l'esperança? Col·labores amb altres per multiplicar l'eficàcia?

Sé que intentar posar-se al lloc d'altres, especialment d'altres que són víctimes de tragèdies és arriscat, delicat, i no ha de fer-se frívolament. Així que no jugarem a ser víctimes d'un volcà. Però, abstraient-nos ja de la situació concreta que provoca aquesta reflexió, intenta pensar en la teva casa, o la teva habitació. En tot el que hi ha en ella. I intenta imaginar què voldries conservar per sobre de tot. El mòbil? L'ordinador? Roba? Llibres? Fotos? Regals? Pàgines escrites que ningú ha llegit? No és fàcil decidir. En la teoria potser sigui més fàcil dir que tries els records (l'àlbum de
fotos, les cartes de fa anys, els regals que atresores...); i assumir que el material té recanvi; però, de veritat t'ho pots permetre? A què renunciar? Anant una mica més a fons, pensant en el que tens, què consideres irrenunciable, imprescindible o més important? O, d'una altra manera, a què no et costa renunciar?

[...]

José María Rodríguez Olaizola, sj