En ocasions els sorollosos visitants causaven un veritable enrenou que acabava amb el silenci del monestir. Allò molestava bastant als deixebles; no així al mestre, que semblava estar tan content amb el soroll com amb el silenci. Un dia, davant les protestes dels deixebles, els va dir:
-El silenci no és l'absència de so, sinó l'absència d'ego.
Ens hem acostumat d'acompanyar-nos contínuament amb el soroll i les il·lusions. Donem molt importància al que creiem ser i podem arribar a ser en el futur, al que opinen els altres de nosaltres, als pensaments en el nostre cap que en realitat no tenen res a veure amb nosaltres. Arribem a tal extrem que ens pot fer por el silenci ... no volem obrir aquesta porta que ens pot portar de tornada al que realment som. També ens espanta la lentitud i "el no fer res" pel mateix motiu ... De qui fugim quan sempre anem de pressa?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies