Intuïcions: Els impuntuals

Ningú no està lliure d'una situació imprevista, d'un tràmit que dura més del que s'esperava, d'un embús, o fins i tot d'una distracció. Però la qüestió és que la majoria de vegades, qui és puntual, ho és pràcticament sempre (potser s'haurà acostumat a calcular millor els temps, a donar-se marge per no anar tan al límit, a deixar la tasca començada, o és que no li agrada el risc). I en canvi, hi ha els que sempre són impuntuals. Sempre arriben tard. Deu, quinze minuts, el que sigui... i com se t'acudeixi dir alguna cosa, el problema el tens tu «és que... com et poses». De vegades un WhatsApp sobre la marxa sembla ja coartada. Però, de què serveix que, quan estàs esperant al lloc i hora acordat, t'entri un missatget dient «arribo deu minuts tard», quan tu potser has deixat alguna cosa que tenies entre mans, una tasca, una conversa, o un llibre que estaves llegint, per no arribar tard? I penses, no em podrien haver avisat fa un quart d'hora? I aquí et quedes, esbalaït, i esperant.

Potser és exagerat i no cal posar-se dramàtic de més. D'acord, la impuntualitat no és un crim, ni és per negar-li a l'altre la salutació, és clar. Però quan és constant, sí que em sembla una forma d'egoisme. És com dir a l'altre: «El teu temps no m'importa. O no val tant com el meu». I encara que no sigui intencionat, ni conscient, ni sigui aquesta la intenció, en realitat sí que ho estàs dient –per via dels teus fets–.

Adaptat de @pastoralsj

Ets puntual? T'has plantejat el què pot sentir l'altre quan fas tard?