La majoria dels elements que apareixen a la Taula Periòdica de Química (molts d'ells molt coneguts i tan vitals per a nosaltres com el carboni i l'oxigen) no apareixen sols a la natura. Apareixen units entre si formant molècules o xarxes, bé entre àtoms iguals, o bé entre àtoms diferents. La raó és perquè units aconsegueixen l'estabilitat que no tenen quan estan sols: aconseguir vuit electrons a l'última capa. Com que no tots ho tenen, s'uneixen, donant uns allò que a altres els falta o bé compartint. Però no tots ho fan: aquí hi ha els gasos nobles, que ja tenen aquesta estructura que anhela la resta. Ells ja en tenen. El preu? La solitud.
A nosaltres ens passa com a aquests elements de la Taula Periòdica que no són nobles: necessitem unir-nos perquè sabem que sols estem incomplets, encara que no vulguem de vegades reconèixer-ho. En molts moments de la nostra història ens hem unit molt fortament, com ens ha passat fa poc amb això del COVID. Però és trist com aquesta unitat en què creiem en uns moments determinats es pot trencar davant del més mínim revés. Aleshores ens sorgeixen les diferències, els retrets, les ruptures. Se'ns obliden quins van ser els motius que ens van unir, i tornem a pensar en nosaltres mateixos: allò que no ens agrada de l'altre, allò que necessitem per sentir-nos millor i que l'altre no pot, no vol o no és capaç de donar-nos . I sumits en aquesta decepció, hem deixat de buscar-nos, desconfiats i temorosos de que ens rebutgin o ens facin mal, oblidant el que un dia vam ser capaços de fer junts.
Si fóssim més conscients de que, veritablement, estem incomplets i que aquests buits s'omplen amb el que els altres ens poden aportar (i viceversa), potser llavors sentiríem la conveniència i la necessitat d'unir-nos. Potser aquest és el sentit de sentir-nos incomplets. La unió ens estabilitza, ens fa ser millors i més útils.
A nosaltres ens passa com a aquests elements de la Taula Periòdica que no són nobles: necessitem unir-nos perquè sabem que sols estem incomplets, encara que no vulguem de vegades reconèixer-ho. En molts moments de la nostra història ens hem unit molt fortament, com ens ha passat fa poc amb això del COVID. Però és trist com aquesta unitat en què creiem en uns moments determinats es pot trencar davant del més mínim revés. Aleshores ens sorgeixen les diferències, els retrets, les ruptures. Se'ns obliden quins van ser els motius que ens van unir, i tornem a pensar en nosaltres mateixos: allò que no ens agrada de l'altre, allò que necessitem per sentir-nos millor i que l'altre no pot, no vol o no és capaç de donar-nos . I sumits en aquesta decepció, hem deixat de buscar-nos, desconfiats i temorosos de que ens rebutgin o ens facin mal, oblidant el que un dia vam ser capaços de fer junts.
Si fóssim més conscients de que, veritablement, estem incomplets i que aquests buits s'omplen amb el que els altres ens poden aportar (i viceversa), potser llavors sentiríem la conveniència i la necessitat d'unir-nos. Potser aquest és el sentit de sentir-nos incomplets. La unió ens estabilitza, ens fa ser millors i més útils.
Perquè, algú vol ser un gas noble i anar sol per la vida?
Adap. @pastoralsj
Adap. @pastoralsj
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies