Relats del món: La cuca de llum

En un bosc de Tailàndia vivia una nombrosa comunitat de cuques de llum. Casa seva era el tronc d'un arbre lampati, el més vell de tot el país. A la nit, les cuques de llum sortien de l'arbre per il·luminar la nit amb la seva llum tènue i semblaven petites estrelles dansaires.

Però no totes les cuques de llum participaven: una d'elles, la més petita, es negava a sortir del lampati per volar. Tota la seva família estava preocupada, però van passar els dies i la petita cuca de llum seguia sense voler sortir de l'arbre lampati. Una nit, amb totes les cuques de llum poblant el cel nocturn del bosc, la seva àvia es va quedar a l'arbre per raonar amb ella:

– Què et passa, néta? Ens tens preocupats a tots, per què no surts amb nosaltres a la nit a divertir-te volant?

– No m'agrada volar – va respondre, contundent, la petita.

– Som cuques de llum, és el que fem millor. No vols volar mostrant la teva llum i il·luminant la nit? – li va insistir l'àvia.

– La veritat és que… El que em passa és que… – va començar a explicar la petita – Tinc vergonya. No té sentit que il·lumini res si la lluna ja ho fa. No em podré comparar mai ella, sóc una espurna diminuta al costat.

– Si sortissis amb nosaltres veuries una cosa que et sorprendria. Hi ha coses de la lluna que encara no saps…

– Què és el que no sé de la lluna que tots sabeu? – va preguntar la cuca de llum petita amb curiositat.

– Doncs que la lluna no sempre brilla de la mateixa manera. Depèn de la nit, brilla sencera, la meitat o només un trosset. Fins i tot hi ha dies que s'amaga i ens deixa tota la feina a nosaltres, les cuques de llum. La lluna canvia sovint i no sempre brilla amb la mateixa intensitat. En canvi tu, petita cuca de llum, sempre brillaràs amb la mateixa força i sempre ho faràs amb la teva pròpia llum.

Aquella nit, la petita cuca de llum va sortir del lampati per il·luminar la nit, entenent que cadascú ha de fer brillar la seva pròpia llum, mostrant als altres el millor de si mateix.

Conte Tailandès