Relats del món: La boira

Hi havia una vegada un país on els habitants del mateix estaven molt preocupats. A la vall on residien feia molt de temps que la boira omplia els racons. Cadascú, individualment, buscava una sortida. Miraven si per terra hi havia algun camí, un senyal que els indiques per on escapolir-se d'aquella mar d'ombra, però no hi havia manera. També passava que, com tots miraven cap al terra, topaven els uns amb els altres. Fruit de les topades, les baralles eren freqüents i el mal humor sempre era present. Alguns ja havien esdevingut geperuts, de tan estar inclinats de cap a terra. El temps passava i tot feia indicar que no hi havia solució possible 

El cert és que ja feia temos que per sobre dels seus caps s'escoltava una veu que deia. "Alceu el cap, alceu el cap, la llum és a sobre vostre; si us alceu podreu veure-la i també trobareu la sortida". Però estaven tan atrafegats i amoïnats que no escoltaven res, i si ho sentien no en feien cas.

Un dia, algú es va aturar, va escoltar la veu i es va posar a pensar. I si és veritat? I si en faig cas? I va començar a aixecar el cap a poc a poc. Oh...quina meravella, era cert. Aquella boira tan espessa no era tan alta com semblava. Una vegada dret, el seu cap sobresortia i podia veure el sol que lluïa amb tot el seu esplendor. Va veure que, a l'altre extrem de la vall, s'albirava la sortida. 

Va ser aleshores que el que s'havia alçat, molt alegrement, va començar a convidar als seus companys a què fessin el mateix. Uns li feien cas, altres seguien obcecats de cap a terra; altres no aconseguien sortir de la vall, queien abans d'arribar a la sortida ensopegant amb les pedres que hi havia pel camí. Només els que miraven on posar els peus i fixant els ulls a la sortida, van arribar a bon port.

El relat ens ve a dir que no podem badar, que cal ésser prudetn i espavilat alhora i, sobretot, no quedar-se aturat. Caminar pel món amb els ulls oberts i les mans ocupades, actiu i no conformar-se mai. Sempre es pot anat endavant, s'ha d'anar endavant!