Enfocar: Pentecosta

No va ser només aquell dia llunyà que un grup de deixebles espantats es van sentir forts, uns homes senzills es van saber savis i van parlar amb paraules de Déu. És avui, en tu i en mi. No és colom ni flama ardent, i potser no ens llança al mig de la multitud a fer crits.

De vegades no el sé veure. Però altres vegades sento de debò que hi és. El teu esperit que m'ajuda a riure'm de mi mateix quan em poso impossible. És presència i proximitat. Si el deixo guiar-me no em sento sol. De vegades el silencio, però continua allà, pacient, sempre, esperant. Està dins meu, sense anul·lar-me. És companyia i refugi, fortalesa i misteri, emoció i tempesta.

I aquest esperit actua en nosaltres i a través nostre. Al moment en què algú cau i és capaç d'aixecar-se. A les víctimes innocents que senten renéixer l'esperança. Sempre que el perdó té la darrera paraula. A la trobada que es produeix quan el solitari troba qui l'escolti. És l'amor que dóna sense exigir res a canvi. Està al mig quan la camaraderia, i el riure, i el gust per estar amb altres inclou tothom. Es deixa veure si callen les paraules i parlen les abraçades. Somriu quan deixem marxar la rancúnia i les ferides velles. És mestre que ens ensenya a estimar-nos fràgils i contradictoris; el nostre esperó quan, malgrat la por o el conflicte, ens aixequem per plantar cara a allò injust.

Si miro al voltant, a què podria anomenar esperit de Déu? El reconec en algun lloc, o en alguna persona?