En acabar etapes, o cicles, o cursos, com que sembla natural mirar enrere i pensar: «què ha passat?». «Com ha anat tot?» «¿S'han complert les meves expectatives?» «¿En què he encertat, i en què m'he pogut equivocar?»… Cal que les nostres mirades enrere no es converteixin en una avaluació d'objectius purament formal. Encara que hi hagi moltes coses petites per revisar, el més important és valorar les coses que, a la meva vida, van suposant l'entrada de la humanitat a dojo (la pròpia i l'aliena). I, molt abans d'avaluar o planificar, amb tota anàlisi rigorosa, és just donar un temps a l'agraïment.
En aquest context, puc dedicar un temps a anar recorrent els noms, les cares, les històries que s'han anat creuant amb la meva al curs que acaba. I, sobretot, li dono gràcies a Déu: per allò que han aportat, per allò que han ensenyat, per allò compartit, per allò buscat, per allò trobat i allò que encara segueix pendent; pels somnis i per les presències; per les paraules dites i els silencis acompanyats; pels noms de la meva vida i les seves històries. I sento que en el meu descans també aquestes històries reposen amb mi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies