RELATS DEL MÓN: L'ocell que va oblidar com cantar

Bon dia!

Hi havia una vegada un petit ocell gris amb el cant més al·lucinant del bosc. Cantava perquè sí, perquè li sortia de dins. Però un dia, un estol de corbs va començar a criticar-lo: que si el seu refilet era molt agut, que si era ridícul. L'ocellet, aclaparat pel què diran, va intentar canviar la veu per encaixar. Com que no se'n sortia, va començar a cantar més fluix, després només de nit i, al final, va callar del tot. Va prometre no tornar a obrir el bec fins a estar segur que a tothom li agradaria.

Mesos després, va voler tornar a refilar tot sol... i va descobrir amb terror que no podia. Tenia la gola bloquejada. Per intentar agradar als altres i evitar-ne les crítiques, havia perdut la seva pròpia veu i se sentia completament buit.

Però una tarda de tempesta brutal, va veure un pollet a punt de ser arrossegat pel corrent d'un rierol. Ningú no sentia els seus crits d'auxili pel soroll de la pluja. L'ocell gris va sentir que la por de ser jutjat desapareixia de cop; en aquell instant només importava salvar aquella vida. Va volar fins a la branca més propera i va deixar anar un crit cru, potent, des del fons de les seves entranyes. La mare del pollet el va sentir i va aconseguir rescatar-lo just a temps.

Després de la tempesta, l'ocell gris va descobrir que podia cantar de nou. La seva melodia ja no era exactament la mateixa d'abans; ara era més profunda, més autèntica, amb la força que acabava de descobrir. I encara que els corbs van continuar grallant, a ell ja tant li feia. Va entendre que la seva veu no havia marxat mai, només estava amagada sota capes de por.

• Alguna vegada has deixat de fer alguna cosa o has callat la teva opinió per por dels «corbs» del teu entorn?
• Què hauria de passar perquè deixessis enrere la por del què diran i tornessis a treure la teva veritable veu?

De vegades podem fer com l'ocell de la història: silenciem allò que som, ens posem filtres per encaixar en el grup i acabem oblidant la nostra pròpia essència. Però fixa't en el que va dir el papa Lleó XIV aquest dissabte passat, a tots els joves que resaven amb ell a Madrid:

«Tingueu la certesa que Déu coneix bé la teva veu, la vostra veu: Ell us escolta i us respondrà. No tingueu por d'expressar el que sentiu al cor».

Sembla com si el papa sabés el lema de les nostres escoles, «Escolta la veu i aixeca't», per dir-te: Aprèn a escoltar primer la teva veu per saber què sent el teu cor. Després expressa-ho sense por a Aquell que t'escolta sempre. Potser llavors podràs escoltar aquesta Veu que et xiuxiueja a l'orella amb amor allò que necessites escoltar. T'atreveixes a descobrir-ho?

Que tinguis un bon dia.