Situa’t en un espai silenciós i atura’t a descobrir els sons que, tanmateix, t’arriben: unes veus distants, els ocells, el vent, uns sons urbans… t’estimulen l’oïda. El teu cervell mira d’entendre què són i què signifiquen aquests sons. La teva resposta és acollir-los sense deixar-te atrapar, és a dir, sense que et preocupin o t’entretinguin en excés. En acollir-los, els pots agrair i, si convé, reconciliar-t’hi. Fins i tot, si te’ls has de trobar més tard, pots pronunciar dins teu un “fins després”.
Ara poses l’atenció en els sons interns del teu cos. Comences per la teva respiració. Escoltes el so que l’aire fa en el frec pel nas o en el pas per la boca. T’adones del subtil xiulet que provoca en arribar i sortir dels teus pulmons. D’alguna manera, tu ets instrument de vent. El so de les teves inspiracions i expiracions, anant i tornant, et pot recordar les onades de la mar i t’ajuda a asserenar-te, com un passeig per la platja. Et fixes també en el batec del teu cor i en la xarxa de vida que et circula per les venes. Et fas conscient de la vida que ressona en tu. Et sorprens, et meravelles i en dones gràcies.
D. Guindulain
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comparteix la teva opinió de manera responsable i evita l'anonimat: Escriu el teu nom, el curs i el teu cole gabrielista. Moltes gràcies