Avui: Dimecres de Cendra

Avui passem del carnaval a la cendra. Un curiós itinerari. Per carnaval no hi ha més que la façana que un vol mostrar. L'estrèpit tapa tots els matisos És una curiosa metàfora de com de vegades puc viure. Em disfresso de fort, quan em sé vulnerable. Aparento ser dur encara que estigui trencat per dins. Amago les estones mortes, les inquietuds quotidianes, els neguits o les ferides. O emmascaro les pors amb projectes inacabables. Suposo que, de vegades, un té dret a ser prudent en el que mostra i el que no. 

Però és important obrir portes, com més millor, per poder compartir tota aquesta vida que va per dins. Cobrir-se de cendra seria l'altra cara d'aquesta moneda. Com qui es treu el maquillatge davant d'un mirall, per trobar-se amb la pell nua. Com qui es va despullant de capes o robes i va quedant desprotegit. En aquest temps de cendra, insistim en poder veure la nostra veritat sense adornaments. No es tracta de mortificar-me, o de dir: "no serveixo per a res". Això seria ridícul, i fals. És intentar veure-ho tot, el bo i el dolent. Mirar-me i saber qui sóc. Acceptar la limitació, reconèixer el talent i l'error. Descobrir les esquerdes, per veure si cal fer alguna cosa amb elles. Confiar en aquest Déu que em coneix millor que jo mateix. I poder compartir aquest ésser meu amb altres. @pastoralsj

Puc dedicar una estona a pensar qui sóc... què poso en aquest món, qui em mira i em veu sense màscares, el bo i el dolent, el fort i el feble, tot ...