Relats del món: La pell del cocodril

 

En alguns llogarets de Namíbia expliquen que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia la pell llisa i daurada com si fos d'or. Diuen que es passava tot el dia sota l'aigua, a les aigües enfangades, i que només en sortia durant la nit perquè la lluna es reflectís en la seva brillant i llisa pell. Tots els altres animals anaven a aquelles hores a beure aigua i es quedaven fascinats contemplant la bella pell daurada del cocodril.
El cocodril, orgullós de l'admiració que causava, va començar a sortir de l'aigua durant el dia per presumir de la pell. Aleshores, els altres animals no només anaven a beure aigua a la nit sinó que s'acostaven també quan brillava el sol per contemplar la pell daurada del cocodril.
Però va passar que el sol brillant a poc a poc va anar assecant la pell del cocodril i cada dia s'anava posant més lletja. En veure aquest canvi a la pell, els altres animals anaven perdent la seva admiració. Cada dia, el cocodril tenia la pell més esquarterada fins que se li va quedar com ara la té, coberta de grans i dures escates brunes. Finalment, davant d'aquesta transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia ni contemplar la pell del cocodril.
El cocodril, abans tan orgullós de la seva pell daurada, mai no es va recuperar de la vergonya i humiliació. Des de llavors, quan altres animals se li acosten, se submergeix ràpidament a l'aigua amb només els ulls i els orificis nasals sobre la superfície de l'aigua.

Conte procedent de Namíbia. Àfrica

La vanitat és aquesta mirada que col·loca un mateix tan al centre, tan en un pedestal, tan inflat i content de si, que et fa cec –o indiferent– als altres. Si només construeixes des de l'autocomplaença i la mirada a tu mateix, t'acabes tancant en una bombolla que t'aïlla. Davant aquest orgull, la resposta és la humilitat.