EMOCIONARI: Les emocions de la Pentecosta

Bon dia!

Quan t'expliquen la història original del dia de la Pentecosta sense conèixer-ne el context, et juro que sembla el guió d'una pel·li de Marvel o de ciència-ficció. Ja ho veuràs, imagina't l'escena: després de la mort de Jesús, els seus millors amics estan tancats amb pany i clau en una casa. Tenen pànic de patir la mateixa sort que ell. El seu líder ja no és amb ells i es pensen que a fora se'ls menjaran vius. Estan bloquejats, paralitzats per la por del què diran i del que els pugui passar.

De sobte, la casa s'omple d'un soroll i un vent molt forts, com si un huracà de categoria cinc passés pel mig del menjador. Tot seguit, apareixen com unes flames de foc que es posen sobre el cap de cadascú i, sense saber com, comencen a parlar idiomes que no havien estudiat mai. De cop, la por desapareix. Obren les portes de bat a bat, surten al carrer a menjar-se el món i els visitants estrangers, d'un munt de països diferents, que passaven per allà els entenen a la perfecció. Fi de l'escena.

Sona molt boig, oi? Però, en realitat, aquesta història increïble vol explicar l'experiència d'aquells deixebles a través de les seves emocions i sentits. I és que l'Esperit Sant es manifesta a través d'un «emocionari» que tu i jo vivim avui.

Fixa't primer en el vent. Representa la sorpresa, la incertesa. El vent, no el pots controlar: et despentina, et treu de la teva zona de confort i t'empeny. És aquesta emoció de quan la vida et canvia els plans de cop. De vegades, quan estem massa tancats en les nostres pròpies pors o en la nostra bombolla, necessitem aquest «huracà» que ens mogui la cadira i ens obligui a reaccionar.

Després hi ha el foc. El foc és la passió, l'amor radical. Pensa en aquesta emoció que et crema per dins quan veus una injustícia i dius: «Prou!», o quan estimes tant algú que donaries la vida per aquesta persona. Sant Lluís Maria de Montfort ho tenia claríssim: deia que l'amor ha de ser com un foc que et cremi les excuses, el postureig i les falsedats, deixant només el que ets de debò, la teva versió més autèntica.

I, finalment, hi ha això de parlar noves llengües. Això no va de treure un 10 en el First o en qualsevol altre idioma. Va de la necessitat vital d'expressar-te. Va de l'empatia, aquesta emoció increïble que sents quan aconsegueixes comunicar-te amb algú de debò, de cor a cor, i t'adones que t'ha entès sense filtres, encara que sigueu persones superdiferents.

• Has necessitat alguna vegada expressar les teves emocions fent servir símbols? («Em crema el cor...», «explotaré...»).
• Per què creus que van narrar aquesta història d'aquesta manera tan sobrenatural?
• Quina part de la història et crida més l'atenció?

La Pentecosta ens presenta l'Esperit de Déu com una força que et mou (el vent), t'apassiona (el foc) i et connecta profundament amb els altres (les llengües). Pensa-ho un moment: si poguessis demanar avui a aquest Esperit una mica de la seva força, què necessitaries més? Una empenta per sortir de la teva zona de confort, foc per apassionar-te per alguna cosa o aprendre a comunicar-te de debò amb la gent del teu voltant? I si ho intentes amb un simple «Vine, Esperit Sant»? Deixa't sorprendre.

Que tinguis un bon dia.