INTUÏCIONS: Entrenament invisible

Bon dia!

Avui és un dia assenyalat al calendari del nostre col·legi perquè recordem la beata Maria Lluïsa Trichet, la gran companya d'aventures de sant Lluís Maria de Montfort. Per això, t'explicaré una història de quan ella era petita:

Ens trobem a la França del segle XVII. Maria Lluïsa tenia uns deu anys i ja havia vist com dos dels seus germans petits morien de malalties de l'època. Per si no n'hi hagués prou, la seva germana gran, Joana, que tenia tretze anys, va contraure una malaltia que la va deixar de sobte amb una paràlisi total. D'un dia per l'altre, Maria Lluïsa va veure com la seva germana Joana quedava atrapada dins el seu propi cos, sense poder ni tan sols portar-se un got d'aigua a la boca. Els metges, amb els seus vestits foscos i els seus remeis antics, no sabien què fer i la van donar per perduda. La casa dels Trichet va entrar en un túnel fosc que va durar quatre llargs anys.

Durant aquest temps, mentre els altres nois de la seva edat jugaven i feien la seva vida, Maria Lluïsa sortia de l'escola i anava de dret a l'habitació de la seva germana. Dia rere dia, any rere any. Va aprendre a donar-li menjar amb moltíssima paciència, a col·locar-li els coixins perquè no li fes mal el cos, a inventar jocs per distreure-la i, sobretot, a acompanyar-la i consolar-la en silenci. Van ser anys duríssims, veient patir algú que estimava. Però allà va passar una cosa que ni tan sols Maria Lluïsa era capaç de veure: sense adonar-se'n, s'estava entrenant. Aquesta sensibilitat, aquest aprendre a cuidar de manera invisible i sense esperar aplaudiments, va configurar el seu caràcter. Va ser exactament aquesta «pràctica» a l'habitació de casa seva que, anys més tard, li donaria aquella força per viure als pitjors hospitals netejant ferides i cuidant els malalts que ningú no volia. I més endavant, li donaria també la força per obrir escoles per a les nenes sense recursos.

I amb la Joana, què va passar? Doncs mira, després de quatre anys de paràlisi, la família, esgotada però sense perdre la confiança, la va portar en pelegrinatge a Saumur, al santuari de la Mare de Déu des Ardilliers. Després de fer una novena (una pregària de nou dies dedicada a una causa concreta), de sobte la Joana va sentir un dolor intensíssim, com si els seus músculs s'estiressin de cop. Va demanar aigua i, davant la cara al·lucinada de tothom, va agafar el got ella mateixa. Dies després tornava a la seva ciutat caminant. Va ser un miracle que va quedar documentat pels metges i el bisbe de l'època i que va marcar per sempre la vida de la jove Maria Lluïsa.

• Digues-me, t'has aturat a pensar que les situacions més difícils o feixugues que et toca viure avui poden ser l'«entrenament» invisible per treure la teva millor versió de demà?
• En el teu dia a dia, a casa teva o amb els teus amics, a qui cuides tu de manera discreta quan les coses venen maldades?

Aquest santuari on van anar estava dedicat a la Mare de Déu dels Dolors. És a dir, a la versió de Maria que sap perfectament què és patir en veure el dolor d'un fill. Maria Lluïsa va connectar amb aquesta Mare del cel perquè totes dues sabien què era fer costat sense defallir veient patir algú estimat. De vegades, la fe no és un truc de màgia per esquivar els problemes, sinó confiar en aquesta Mare que entén el teu dolor, que es queda al teu costat a l'habitació fosca i que et dona la força per aixecar-te i aixecar els altres. Digues-me, quan el dolor colla de debò i sembla que no hi ha sortida, en què o en qui busques la teva força o el teu «miracle»? Li deixes un lloc a Maria?

Que tinguis un bon dia.