RELATS DEL MÓN: El testimoni de l'Andrea

Bon dia!

Avui us porto la història de l'Andrea, una noia real, d'aquí d'Espanya, el testimoni de la qual podeu trobar en un documental anomenat Vivo, de Bosco Films.

L'Andrea era una noia normal, amb una vida normal; anava a la universitat, sortia amb les seves amistats i era feliç. Fins que, de sobte, el món se li va ensorrar quan el seu xicot va morir en un accident de trànsit. A partir d'aquell dia, l'Andrea va entrar en un túnel de molta foscor. Sentia un buit gegant, una tristesa profunda que no s'alleujava amb res. Ni sortint ni envoltant-se de soroll o de gent. Res l'omplia.

Enmig d'aquesta situació, l'Andrea va començar a fixar-se en una companya de classe. Aquesta noia era cristiana i l'Andrea l'observava amb una certa «enveja». No era enveja pel que tenia, sinó per la pau interior amb què vivia. Una pau que l'Andrea havia perdut i que desitjava recuperar com fos. Un dia, aquesta amiga la va convidar a acompanyar-la a una de les pregàries en què participava i l'Andrea, que no trepitjava una església ni per casualitat i que anava amb l'escut posat, va decidir anar-hi només per veure si trobava una mica d'aquesta pau.

Aquesta pregària era coneguda pel nom d'«Hora Santa» o adoració, organitzada per un grup de joves anomenat Hakuna. El que l'Andrea s'hi va trobar en arribar va ser una església plena de joves, cants amb guitarres, música i, sobretot, un silenci impressionant mirant cap a l'altar. L'Andrea es va asseure a l'últim banc, es va plegar de braços amb aquella actitud de «a mi no em convencereu de res» i va esperar. I llavors, enmig d'aquest silenci, va passar una cosa que avui dia encara li costa d'explicar amb paraules. Va sentir, de cop, una abraçada interior. Una presència d'amor tan gran que li va tocar l'ànima i la va fer arrencar a plorar com no ho havia fet mai. Però aquell no era un plor de tristesa; era un plor de pur alleujament. En aquell moment, va sentir la certesa absoluta que no estava sola en el seu dolor i que Algú l'estimava incondicionalment.

L'Andrea va experimentar, en ple segle XXI, exactament el mateix que van viure els deixebles de Jesús fa dos mil anys el dia de la Pentecosta, el dia en què van rebre l'Esperit Sant. Homes que estaven trencats, tancats i amagats per por, i que de sobte van sentir un «foc», una força interior que els va retornar la pau i els va omplir de valor per sortir a compartir aquest amor amb el món.

• Alguna vegada has sentit aquesta enveja «sana» cap a algú, no per les seves coses materials, sinó per la pau i la seguretat que transmet?
• Coneixes algú que hagi experimentat aquesta presència d'amor que t'abraça i t'estima incondicionalment?
• Creus que el silenci o la música poden arribar a zones del teu interior on les paraules de vegades no arriben?

El que ens ensenya la història de l'Andrea és que aquest foc de l'Esperit Sant no és un conte del passat. L'Esperit Sant no és algú que tira la porta avall i entra a la força. És una presència immensa, però que respecta totalment la teva llibertat. Només necessita que tu li facis una mica d'espai, que li deixis una escletxa oberta. L'Andrea, enmig del seu dolor i el seu escepticisme, va deixar aquesta escletxa oberta en asseure's en aquell banc i permetre's fer silenci. Avui et pregunto: t'atreveixes a aturar-te un segon, abaixar les defenses i deixar a aquest Misteri una escletxa oberta al teu interior?

Que tinguis un bon dia.